dilluns, 16 de març de 2009

La bola de vidre

La meva bola de vidre ha tornat a parlar-me. Alguns diaris de Barcelona també s'han fet tirar les cartes, i asseguren que en això del finançament hi haurà «acord» (he, he) abans de dues setmanes. Nit i dia, també, els càmeres i realitzadors de TV3 i del 3/24 fan el possible per a complir i mostrar Joan Puigcercós marcant paquet en horari infantil. Diu el president d'ERC que avui dia l'oferta de Zapatero és inacceptable i que s'ha acabat el crèdit, tot això mentre són la crossa del partit de Montilla, el dels 25, i l'Oriol Junqueras resta al costat callant i atorgant. Bé: és aleshores quan la meva bola de vidre m'ha fet un pronòstic. I l'he de fer meu, és clar.

La negociació (ho, ho) del finançament tindrà uns resultats desastrosos. Símptoma d'això és la nul·la referència que hi va fer el president Montilla en la seva recent conferència davant del món econòmic. ERC no podrà acceptar-lo, però tampoc no podrà prendre la decisió de trencar el govern si no vol perdre totes les opcions per a reeditar un pacte tripartit (dues trencadisses unilaterals serien massa). Però afortunadament hi ha una sèrie de «crítics» (hi, hi) dins del partit disposats a ajudar: obligaran la direcció a fer un referèndum intern sobre l'acceptació o no del nou model, i el resultat serà inapel·lable. Perdona, José, jo ja em quedaria amb tu, però és que les bases se'm revolten. És d'aquesta manera com el tripartit es trencarà «sense voler». Una excedència. Un mira, amor meu, no és que no estiguem bé junts, és que necessito uns dies de llibertat per a desfogar-me. Seran uns mesos de trencadissa pacífica i civilitzada, i amb això creu la direcció d'ERC que recuperarà la credibilitat perduda i l'equidistància (hu, hu) d'abans.

A banda de predicció, tinc criteri: l'invent no funcionarà. Fa uns mesos hauria estat un bon moment per a admetre que les línies vermelles ja havien estat sobrepassades, com ja tothom pot veure. És massa tard quan les línies ja s'han revelat com a completament verdes i quan ERC ha deixat exposat el seu vessant més dèbil, més fosc, més sectari: insistir en l'error ha estat el gran error. Aquell estil que ens esperàvem del PSC, mai no ho hauríem esperat dels republicans. Aquesta és la diferència. És per això que a aquestes alçades qualsevol marcatge de paquet només pot semblar pura pornografia. I mentre esperem la ruïna de la «negociació», tenim el dret i el deure de reflexionar si un altre independentisme és possible.


Article publicat a El Punt el 14 de març del 2009

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada