dijous, 5 de març de 2009

La creació i els mil·límetres

Hi ha un moment que la llum demana apagar-se: no és que s'apagui, que t'abandoni, sinó que per fi admet ser apagada gentilment. No és ben bé una eutanàsia, és com acabar-se un plat de gerds: prendre'n més seria absurd i obscè. Hi ha aquest moment en què la novel·la et diu que, quan vulguis, ja la pots abandonar. No et posarà cap pressa, però t'allibera: ja han quedat enrera aquells temps en què et deia "vas massa ràpid", o bé "no ens entenem", o bé "si m'has perdut, busca'm". Ara la compenetració és completa, hem vist tots dos (novel·la i jo) la mateixa veritat i l'hem reconeguda tan plena de plaers com de dolors. Crèiem que no ens en sortiríem, com sempre, i com sempre ens n'hem acabat sortint. Déu devia passar terribles angoixes quan va crear la terra i els mars i les estrelles, i sobretot quan va haver de fer front a les imperfeccions del seu fill. Qualsevol creador intenta ser més que un intèrpret, i d'aquí ve el vertigen, perquè t'hi jugues la immortalitat. Vull dir que Glenn Gould o Montserrat Caballé seran capítols bonics, però que Mozart i Beethoven sempre seran eterns i veritat. Per molt petits que s'entestin en posar els seus noms en els programes, en comparació amb el nom dels qui tocaran. És una mica el que he pensat sobre les cobertes del molt recomanable últim llibre de l'Enric Vila. En aquest cas, les dimensions estan justificades: ell en gran, Pla en petit. La famosa "literatura del Jo".

1 comentari:

  1. Espero impacient el llibre del Vila. Pla i ell, combinació guanyadora. Ahir, sortint de la feina, vaig fer cap a l'FNAC que tinc a tocar i encara no els havia arribat. Decepció transitòria de camí a casa, gran.

    ResponElimina