dilluns, 30 de març de 2009

El carrer Aribau

A la plaça Catalunya els esperaven la policia i les càmeres preparades per disparar, amb platós de televisió inclosos. Però van tirar Aribau amunt i van aconseguir, amb raó o sense, que se'ls escoltés sense distorsions. "La imaginació al poder" és alguna cosa més que una frivolitat soixantehuitarde: és, d'entrada, i per exemple, el contrari del que simbolitza el president Montilla. Hi ha un debat més enllà de bolonyeses i napolitanes, que és el debat entre els homes grisos i els qui busquen el progrés. Entre els qui s'acullen a la norma, a la reglamentació o a la legitimitat jurídica, i els qui volen anar més enllà. Hi ha molt d'articulista que ha criticat l'actitud dels estudiants per "irregular", i que al mateix temps escriu indignat perquè el Tribunal Constitucional ens ha de dir a nosaltres el que hem de ser i fer com a poble. Doncs o una cosa o l'altra. Es comença per tenir al·lèrgia a tota revolta, per confondre-la amb ganes de gresca o de brega, i s'acaba per acatar de dalt a baix la Constitució espanyola. Que al capdavall és garant, sobre el paper, del nostre sistema democràtic. No sé si els estudiants tenen raó, de fet ho dubto: però sí que sé que la democràcia no pot ser una excusa ni un refugi. La democràcia pot produir Hitlers, la llei pot ser injusta, el sistema pot tenir greus defectes de base. La llei diu que hem d'acatar la sentència del TC i ens esperen l'ordre, i la democràcia, per fer-nos aparèixer com uns brètols. On és el carrer Aribau d'aquest país?

Article publicat a l'AVUI el 30 de març del 2009

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada