dilluns, 16 de març de 2009

Albert Casals


Ha finalitzat la Setmana del Llibre en Català, amb èxit de públic i un renovat contingut, impulsada entre d'altres pel gran talent d'en Lluís Guàrdia i el seu equip. Hi vaig ser convidat dues vegades. En la segona ocasió, moderava una taula sobre Superacions: Màrius Serra, Fidel Masreal, Francesc Torralba i Albert Casals. Els organitzadors no devien saber que sóc fill de mare minusvàlida i que el meu germà tenia una deficiència mental, però en tot cas devien intuir que m'esqueia el tema. I el primer que em surt (a mi i a quasi tothom) davant d'un noi de divuit anys en cadira de rodes que ha de pujar els graons de l'escenari és ajupir-me per agafar el vehicle. Urbanitat, instint, i això: però hi ha una altra opció. També pot ser que el noi em deixi amb la paraula a la boca i el ferro a les mans per llençar-se a terra, com en un bombardeig, i faci servir les mans per situar-se en dos segons dalt de l'escenari i de la cadira. L'Albert va parlar una estona, quan li va tocar: dels seus viatges pel món, de la valentia dels pares, de l'obstacle de la gent, d'això de ser "raro". Però després de l'escena inicial no calia que digués gran cosa. De fet, estic segur que ho fa allà on pot. Evidentment algunes persones no superen la putada que els toca, sinó que amb prou feines hi conviuen: ser un heroi no és obligatori. Però, veus? Som un país minusvàlid i una llengua minusvàlida, però quan l'Hereu ens expulsa de Barcelona, anem a Sant Cugat. I ho fem millor que abans. Un somriure!
Article publicat a l'AVUI el 16 de març del 2009

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada