dimecres, 11 de març de 2009

Raimon Obiols


Al seu blog “Notes de Brussel•les”, Raimon Obiols s’alegra d’haver estat a la manifestació dels 10 mil a la capital belga. Ho diu amb ironia: el seu cartell posat cap per avall, a la segona filera, li serveix per fer la broma. I després precisa que els organitzadors no el van trucar per a rebre’ls ni per a adherir-s’hi ni per a tenir-hi una conversa. Caldria conèixer aquest extrem (que seria impresentable, certament), tot i que no crec que hagués aconseguit rectificar gaire l’orientació de la seva fotografia a l’acte. Ho dic per aquest paràgraf, extret d’una entrevista a El Punt:
Això és el que crec que és el gran parany, la gran impostura de l'identitarisme: vostè i jo som catalans, som independentistes i, per tant, hem de treballar conjuntament per la sobirania. Jo represento els interessos de gent que té molts diners, vostè és un mileurista, vostè ha d'anar a remolc de la processó que encapçalo. Per contra, hi ha molta gent que té posicions sobiranistes o independentistes però que té la intel•ligència, la clarividència suficient per veure que no hi ha únicament el discriminant de xoc d'identitats Catalunya contra Espanya, sinó que hi ha també un discriminant que és entre els que tenen i els que no tenen, la gent de dretes i la d'esquerres”.
Com es pot comprovar, Obiols no ha abandonat el seu complex i el seu ressentiment de l’època de candidat a la Generalitat. Obiols encara viu en aquella ficció anomenada “la Catalunya real”, inventada en un despatx del carrer Nicaragua, segons la qual els “identitaris” eren gent de dretes, amb molts diners i amb molt de poder, que reprimien els treballadors o la gent humil en nom d’una idea de país excloent i alhora utòpica. Fins i tot arriba a identificar els “d’esquerres” amb “els que no tenen”, i això ens portaria directament al xalet del president Montilla a Sant Just Desvern. Obiols viu en la ficció d’una burgesia petitburgesa i acomodada, embolicada amb la bandera per a dissimular les seves foscors inconfessables i la corretja del gos, que és de botifarres. El mal d’aquesta idea és que l’any 2003 va fer un incomprensible (i acreditadament nefast) forat a ERC, que va sortir a parlar de mans netes justament en base a aquesta suposició. Eren temps en què es deia que “així el convergent sabrà què és buscar feina”, com si en una agrupació convergent els militants tinguessin les aixetes d’or, per exemple. Com si cada nacionalista fos un latifundista, un fabricant del tèxtil o un contacte de la màfia russa. Com si Pujol fos el monarca, i ells fossin els il•lustrats amb populars guillotines i grans esperances. Per sort, el temps ha fet aflorar la Catalunya real. Els que treballen i els viuen de la bicoca, els que creuen en una cosa i els que engreixen la grisa maquinària. Ara, els “que no tenen” resulta que tenen de tot, excepte una sola cosa: discurs.
Diuen que Obiols serà el candidat del PSC a les europees. Un home que afirma que Catalunya no pot anar cap a una deriva euskaldun, de divisió entre els uns i els altres. Quan és ell mateix qui divideix entre grassos i prims, entre amos i obrers, però tant se val, entrem en el seu debat: em pregunto què és, exactament, el que està fent Patxi López. I també em pregunto en quin costat es troben els 25 diputats del PSC al Congrés quan es tracta d’aplicar l’Estatut de Catalunya. No li demano al senyor Obiols que sigui ni independentista ni “identarista”, però sí que no provi d’enganyar. Davant d’aportacions positives a la reflexió sobre el catalanisme que fa Ferran Mascarell, per exemple, Obiols no suma res. Obiols exposa al sol les seves rancúnies i prejudicis. Hi ha gent de dretes que no té un ral, i cada dia més, i a partir d’aquí totes les viceverses que es vulgui. Però a tots els catalans, de dretes i rics o d’esquerres i pobres i pobres de dretes i rics d’esquerres, tenim un problema comú que vostè no veu com un problema. Ja li va bé. La seva foto a l’inrevés no és perquè ningú no l’hagi trucat, sinó perquè vostè encara viu a l’any 1982. I no m’estranya.
Publicat a Elsingulardigital.cat l'11 de març del 2009

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada