dimecres, 25 de febrer de 2009

Penélope Cruz


(publicat a Elsingulardigital.cat el 25 de febrer del 2009)

Si aquesta secció es diu “la Catalunya real” és per la ironia del llenguatge: vinc a voler demostrar que no hi ha Catalunya més real que aquella que som capaços de construir a través del nostre imaginari, de la nostra ficció pròpia, de les nostres il•lusions. Dit d’una altra manera, la “Catalunya real” és aquella que volem que sigui si és que ho volem de debò, i no la foto fixa de barriada que se’ns volia posar als nassos des del socialisme cosmopolita. La Catalunya real és la Catalunya que sapiguem imaginar de la mateixa manera que l’Espanya real és aquella que se sap construir a si mateixa. La idea d’Espanya. Una idea d’Espanya. Que pot ser guanyadora o perdedora.

Penélope Cruz encarna l’Espanya guanyadora, i que a més a més guanya sense arrogància. Des dels orígens humils, des de la cultura de masses i fins a les portades més internacionals. Penélope Cruz encarna els fruits d’una cosa que feia temps que teníem oblidada, i que és aquella “movida madrileña” que va aplegar la cultura espanyola en un torrent de creativitat i d’avantguarda. Diran que és cultura massa popular, massa vulgar, però jo respondré que la popularitat i la vulgaritat ens han faltat a Catalunya. Hem exagerat el noucentisme fins a no poder concebre “mogudes madrilenyes” a casa nostra: fins i tot el rock català dels anys noranta era assenyat, fins i tot les lletres de Sangtraït eren ben mesurades. Penélope Cruz és la filla d’una època on se’ns va aconseguir atrapar amb Mecanos, Alaskas i Toreros Muertos. La parella de moda era ella i Nacho Cano, no cal dir res més. Deu el seu triomf cinematogràfic a un fill de la mateixa moguda, Pedro Almodóvar, encara que Bigas Luna també hi posés de la seva part. Penélope Cruz ha aguantat tots aquests anys gràcies a haver tingut un imaginari al darrera on figurar en la part alta del retaule, gràcies a haver tingut una cultura (pop, sí, però cultura) i un moviment al darrera. Penélope Cruz i el seu òscar, vull dir, no són casualitat. Són fruit de la perseverança, de la força i de la il•lusió col•lectiva.

És guapa, jo sí que ho crec. N’és molt, de guapa. Però també és bona actriu, sense arribar a un nivell que li hagi aconsellat aspirar a més que un triomf en la categoria secundària. No és una gran estrella però és una estrella. Ve d’una galàxia que potser ja queda una mica vella, una mica llunyana, però de la qual encara ens arriba una llum prou digna i intensa. Brilla ella i brilla Bardem, des de “Jamón, jamón” fins avui dia. Ara ho fan sota la batuta de Woody Allen. Mentrestant, amb tota l’estimació del món, Joel Joan i Lloll Bertran prenen una copa en un racó del bar; Paco Mir comenta un quadre amb Jordi Basté; i el pobre Joan Pera no ha tingut ni tan sols cap d’aquests papers quaternaris. Ens ha faltat força col•lectiva, ens ha faltat ser més simpàtics al món, ens ha faltat creure en nosaltres. Mai no és tard.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada