dilluns, 23 de febrer de 2009

Mascle ibèric


Ara que a Madrid només es parla de jutges caçadors i de ministres caçats, s'enfila el debat sobre la cacera. Quantes llicències i permisos fan falta per poder matar un cérvol o un porc senglar o una óssa del Pirineu. I s'enfronten tots els arguments i prenen la paraula aquells que tot sovint veiem despullats enmig del carrer, tacats de sang, no se sap si per denunciar el comerç de pells o bé per escandalitzar les àvies (ja curades d'espants). En tot cas, la cacera és una disciplina que sempre m'ha semblat esnob. De la mateixa manera que als toros el tema principal no és la matança, sinó la colossal horterada, en el cas de la cacera hi ha aquesta absurda exhibició de testosterona. Que valent, noi. Després ve l'esport, esclar, i de ben segur que hi ha tota una cultura interessant al darrere: però em costa de recordar una foto tan antiestètica com la de Garzón vora l'animal abatut, agenollat més en posat de Monument a l'Heroi que no pas de foto de record. Veni, vidi, vinci. Més que un cérvol, semblava que havia disparat contra Pinochet. Hi ha aquesta covardia, aquest punt xulesc i latifundista, que en alguns casos segur que amaga greus disfuncions en l'autoestima. Pel fet de matar espècies amb noblesa (si matessin gossos de ciutat la cosa tindria menys glamur, però molts ho agrairien) es pensen que marquen més paquet. Quan és prou conegut que el paquet només es marca amb l'astúcia (preguntin-ho, si no, a Puigcercós) i que els toreros la tenen petita. O no ho sabien?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada