dilluns, 16 de febrer de 2009

Flors a Eluana


Ja no és el cas de la italiana Eluana Englaro, sinó tots nosaltres, els qui tard o d'hora sabem d'algú del nostre entorn a qui han decidit desconnectar. Perquè ja no hi havia res a fer, perquè patia, pel temps que duia enganxat a una màquina o pel que sigui. Ara bé: vegetal ho seràs tu. És argument de veritable col bullida, de veritable cogombre amb romesco, aquell automatisme de dir "és que ja era com un vegetal". Mort el gerani, morta la ràbia. Hi ha testaments vitals que amb tota coherència determinen no existir si no ha de ser unplugged, i també quan un ancià decideix marxar a una residència és sovint perquè reconeix que necessita traslladar-se a un medi menys hostil. Em sembla impecable. Però aquesta lògica de jardiner que serveix per a resoldre ben bé d'arrel els problemes, sense detenir-se ni un segon a pensar si com a mínim aquella planta en concret no serà una espècie protegida, o no ho sé, un arbre monumental, és una lògica que quasi hauria de ser tan perseguida com la promoció dels genocidis. Abans de dir l'adéu definitiu a l'Eluana, els seus familiars van mirar-la com allò que era. Van cuidar-la com es mereixia, des de la dignitat que tenia i més enllà. Davant de dilemes com l'eutanàsia o de l'avortament n'hi ha que apliquen la lògica del tubèrcul, segons la qual suposo que tot tetraplègic deu ser un ficus amb rodes. I tota paràlisi cerebral deu ser una anomalia caducifòlia, i un fetus deu ser una llentia. Han fet bé d'apagar l'Eluana. Han estat persones.


Publicat a l'AVUI el 16 de febrer del 2009

2 comentaris: