dilluns, 19 de gener de 2009

Dones i nens

Arribar a la cinquantena obliga a presenciar escenes horroroses. Un gran amic que es troba en aquestes desgraciades circumstàncies m'ha parlat últimament de la seva filla. La seva nina, la baldufa, l'alegria de la casa, el seu àngel, la seva raó de viure. Un dia, de sobte, a la nena se li acut tenir 16 anys i dir a la seva mare, davant la injecció de vacuna que per al càncer d'úter es fan avui tantes noies, que a ella no li farà cap efecte. Que, mare, que ja no sóc cap nena. He seguit les vivències del meu amic des de fa una bona colla d'anys i prometo que mai no l'havia vist tan contrariat: o sigui que ja està, que tot s'ha complert, que "el alma le estaba cambiando de niña a mujer i que ja volava sola. Va tenir ocasió de conèixer el delinqüent que sucava dins la seva nina, un noi de bona actitud i bona referència que alguna vegada havia passat per casa mostrant una gran amabilitat davant l'escepticisme del seu projecte de sogre. Li hauria arrencat alguna cosa més que el somriure. Doncs bé: resulta que fa pocs dies ella comunica que l'ha deixat. És que m'avorria, pare. I han sabut que el pobre noi està immers en un complet desconsol, esgarrifat per l'estocada, perdut com un gos sense collar. I jo què faré ara sense tu. El meu amic va deixar automàticament de pensar en pureses trencades i va quedar inundat d'un gran sentiment de solidaritat. De ben segur que el primer desamor és saludable: però hauríem corregut tots dos a abraçar-lo. Imparable consciència de gènere.

Publicat al diari AVUI. 19-01-2009

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada