dilluns, 5 de gener de 2009

Decadència

Aquests primers dies de l'any m'ha caigut a les mans la Historia del nacionalismo catalán, d'un tal Maximiano García Venero, dos volums publicats l'any 1967, en ple franquisme. Es tracta d'un exhaustiu repàs a la catalanitat ("geografía, lengua, economía y derecho") amb el propòsit de desmuntar les bases del catalanisme una per una. Decret de Nova Planta? Home, no pretendríeu funcionar amb institucions medievals! Identitats diferenciades? Però si Espanya les ha acollides sempre! Etcètera. Interessantíssim, de debò. Tot i així, hi ha un capítol que m'ha semblat especialment revelador: la unió entre els regnes d'Aragó i Castella, els segles XV a XVII, en què el Segle d'Or d'allí va contrastar amb la decadència econòmica i cultural catalana. Dos segles de (diguem-ne) "federalisme" respectuós amb les nostres institucions, i nosaltres entrem en decadència. El mateix Nicolau d'Olwer (titllat d'integrista en el llibre) ho va atribuir a la pèrdua de la independència però també a la glòria política i econòmica de l'Espanya postcolombina. Catalunya va tancar els ulls al món i només els va tenir per a Espanya, i en això es recrea el bentrobat Maximiano: ningú no us oprimia, durant aquests segles. Us autogovernàveu i hi havia pau. Però, ai!, us vau perdre el Renaixement. Crec que és una bona lliçó per als temps actuals, en què molts han parlat de "decadència": no tenim perdó si ara hi entrem. I no hi ha perdó possible per als qui, des de dins, ens hi col·loquin. Plantem-los cara.

Publicat al diari AVUI. 5-01-09

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada