dimecres, 14 de novembre de 2007

Una cosa o dues

No sé si vostès ho deuen haver notat, però hi hacomuna tensió tensa als carrers de Barcelona que em sembla que no havia existit fins ara. Potser són imaginacions meves, però aquella mirada del conductor d’autobús, només per una petita passa en fals d’aquest escriptoret, que es capficava en les seves coses, no era gens normal. Era per trucar directament a la policia, vaja. Però és que el mateix dia al quiosc un client i el venedor quasi van arribar a les mans per una colossal collonada com és un descuit a l’hora de reservar els seus diaris de cada dia. Ah: i moltes ambulàncies. Moltes, moltes ambulàncies. De vegades penso que és broma, un muntatge, una mala jugada d’una espècie de Show de Truman en què m’han ficat i del qual prendré total consciència quan em caigui un focus del cel.No se n’han adonat? Sonen contínuament, escandalosament (és clar que, si tots estem reaccionant com determinats conductors o quiosquers, no m’estranya que acabem patint una plaga de taquicàrdies).Però com que no hem vingut a viure per a no fer res, almenys una cosa o dues podríem provar.Una: asserenar-nos una miqueta i deixar de veure l’entorn com una amenaça; dues: fer molt d’esport, i molt de sexe, i sortir al carrer ja satisfets de les nostres necessàries acupuntures morals.

Tampoc no és normal la depressió de cavall que impera al govern i a l’oposició, o en determinats àmbits periodístics. El mateix president Montilla ja no parla de pessimisme poc recomanable sinó de cabreig col·lectiu: expressió tardana i cínica, però exacta. Els republicans s’han apuntat ràpidament a derivar d’aquest nou capítol que independència, i que tenint en compte les actuals circumstàncies independència, i que jo no em dic José Luis sinó que independència, i que el temps que farà demà independència. La riquesa, fermesa i credibilitat dels nostres discursos ja són àmpliament conegudes arreu de l’Estat i del món mundial, i la nostra suposada desafecció ja està segurament ben apamada. Jo no sé exactament quin és el discurs més adequat per a pal·liar aquest estat d’estrès general, potser aquesta seria més aviat una feina per al doctor Corbella o per a Julie Andrews, però sí que sé que sens dubte caldrà anar més enllà dels arguments racionals. De vegades fem cas del seny i tot va molt bé, però, de tan bé que va, tot acaba anant desastrosament. I com que no hem vingut a viure per a no fer res, almenys una cosa o dues podríem provar. Una: repassar els primers paràgrafs de La nacionalitat catalana, de Prat de la Riba, relatius a l’hivern i la primavera dels pobles; dues: deixar de restar i de dividir i posar-nos a fabricar les nostres armes de construcció massiva.

No pretenc frivolitzar una situació delicada, ni simplificar les solucions, però sí que és obvi que aquesta mala llet satànica que tot ho envaeix ja no pertany al terreny de l’anàlisi racional sinó que ha passat a l’àmbit dels estats anímics. Hi ha responsabilitat governamental o política en aquesta atmosfera decadentista, evidentment, però és més interessant i més útil incidir en la responsabilitat individual, que és on recau al capdavall la resposta de si hi ha futur o no. I com que no hem vingut a viure per a no fer res, almenys una cosa o dues podríem provar.Una: asserenar-nos una mica; dues: que cadascú faci la seva revolució sexual; tres: repassar la primavera dels pobles; quatre: sumar i multiplicar amb els qui en saben; cinc: anar tots a la manifestació de l’1dedesembre; sis: llegir molt Alzamora; set:no pagar al bar on no entenguin “un cafè”; vuit: fer coses, iniciar projectes, organitzar fòrums encara que siguin en forma de xocolatada; nou:comprar compulsivament el nou disc de La Casa Azul (en una peça del qual s’inspira l’estructura d’aquest article); deu: passar-nos-ho bé fins i tot davant dels conflictes inevitables, somriure amb la lluita; onze: engegar amb intel·ligència una revolució diària; dotze: cridar si fa falta, cantar pel carrer com si ens acompanyessin campanes i trompetes; tretze: fer-nos de mare, vetllar per nosaltres mateixos; catorze: fer-nos de pare, ser severament autoexigents; quinze:no tornar a fer mai president ningú que demà no demani la dimissió de la
ministra.

Publicat al diari AVUI. 14-11-2007

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada