dimecres, 28 de novembre de 2007

El deure de decidir

Durant aquest any tempestuós he après diverses coses importants. Preciso que ara em refereixo a mi, a la meva vida, o allò que els partidaris dels circumloquis anomenarien l’esfera personal (d’esferes personals recordo tenir-ne poques, amb prou feines les de l’arbre de Nadal), tot i que potser també m’aconsellarien precisar que parlo de “la meva persona” (no ho sé,em miro les butxaques i no hi veig cap personeta habitant-hi) o fins i tot indicar que ara estic parlant de mi “com a persona”. Tant se val, parlava demi. Com a persona o com a capsa de pastilles Juanola, aquest any m’he topat amb el deure (i no només amb el dret) de prendre decisions. Un estat d’indecisió no pot allargar-se excessivament o, dit d’una altra manera, els dubtes primer es tenen però passats uns mesos es caguen. Quan es tracta de coses transcendentals, o de veritables dilemes personals o col·lectius, arriba un moment que el dret a dubtar i després a decidir acaben convertint-se en deures. I per tant (i ara n’extrec la conclusió social), si bé ja érem conscients del nostre dret a decidir abans que Artur Mas en parlés, el missatge de la conferència convida a pensar que va arribant l’hora de complir amb el deure d’exercir-lo. En diversos àmbits. I sempre tenint encompte que el dret a decidir du incorporat el constitucional, estatutari, universal i inalienable dret a equivocar-se.

El President Maragall, en un dels seus desafortunats moments estel·lars, va afirmar que Catalunya era com una dona maltractada. Ho recordàvem fa uns dies amb en Tremosa arran, justament, de la propera manifestació del dia 1 de desembre que apel·la al nostre dret col·lectiu a decidir. La concentració no només vol ser un recordatori testimonial del dret, sinó un recordatori del deure: de fet, la seva convocatòria ja és una decisió mateixa. La de sumar-s’hi o no, també. Com en el cas d’una dona maltractada o, sense haver d’arribar a aquests extrems, d’una parella en crisi, el descobriment d’una obvietat com que existeix el dret permanent a la separació es produeix només quan algú dels dos s’autoimposa el deure de prendre alguna decisió. Després la decisió serà una o l’altra, i evidentment que hi haurà dubtes fins i tot després d’haver-la presa, però sense aquestes accions el dret és com si no existís. L’acció té més a veure amb el deure, un deure que és bàsicament moral i que no admet grans demores. Quan arriba l’acció és quan ve la reflexió de debò, que és la reflexió sobre la llibertat.

El Departament d'Acció Ciutadana i Participació ha llençat una campanya adreçada als més joves que els parla de l’amor lliure, una flagrant i absoluta contradictio in terminis. L’amor no pot ser lliure perquè l’amor és justament un lligam, que crea hàbits intensos i afectes permanents i obligacions morals (i legals). Si el que pretén dir-nos aquesta campanya és que podem trencar sempre que vulguem amb la nostra parella, gràcies però ja ho sabíem: i els més joves també. Però la campanya no es refereix a això, sinó que se’ns fica a casa per parlar-nos de la gelosia i de les “bronques”,com si una veritable relació amorosa pogués deslliurar-se d’ambdues coses. L’amor no és lliure i ni tan sols la llibertat no és lliure, perquè sempre vius encadenat a alguna cosa, ja sigui la parella, l’exparella, la solteria, el caprici, la festa, la feina, el remordiment, la consola de videojocs o la vida monàstica. Fins i tot en la màxima solitud i aïllament ens trobarem lligats a una cosa indefugible: en efecte, es tracta d’allò que els complicats en diran “la nostra persona”.

El dret a a decidir porta inherent el deure de fer-ho quan el col·lapse esdevé insalvable o quan no hi ha rastre d’amor. El grau de llibertat que tenim és el de poder trencar aquest lligam, però sempre tenint en compte que la llibertat s’acaba aquí: que després vindran altres lligams, i altres dificultats, i “bronques”, o gelosies, o lamentacions. Catalunya serà lliure potser durant uns dies, els del referèndum i la corresponent proclamació, i és més lliure cada vegada que es recorda a si mateixa els seus drets. Però ara, més que un dret, tenim un deure: el d’afavorir i empènyer una decisió que ja fa molt de temps que està presa.

Publicat al diari AVUI. 28-11-2007

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada