divendres, 5 d’octubre de 2007

Catalunya és important

S’ha celebrat molt des d’alguns àmbits poder veure alguna cosa semblant al compliment de la llei, és a dir, que l’Estat assumeixi les obligacions que té en virtut de l’Estatut recentment aprovat en matèria d’inversions a Catalunya. No entraré a parlar de la trampa de xifres, prou escandalosa, però sí del fons de la qüestió, que és si Catalunya s’ha de conformar aixecant una bandera semblant a aquella de “Teruel existe”.Hi ha persones i partits que plantegen el catalanisme com això, com un acte de reivindicació de la simple existència, com un SOS o com una bengala del Titanic, tot proclamant enmig de la foscor que en efecte estem vius i que volem un tracte just: o, més precisament, el tracte legal. Es tracta d’un discurs que convida molt directament a la mediocritat, i que, a més, exigeix dels ciutadans que es conformin amb el compliment de la llei. Que deixin de queixar-se.En definitiva, menja i calla.

No hi ha cap dubte que ens ha anat bé sempre evocar i imitar allò que anomenem l’esperit del 12 de setembre, és a dir, l’esperit d’aquells que, malgrat l’adversitat de les circumstàncies i la constatació de la derrota, es posaren a obrir la botiga i a fer rutllar el país. Però qui proposi que ens quedem amb això, qui pretengui limitar les aspiracions individuals i col·lectives simplement a complir amb les funcions adscrites, de fet, està proposant oblidar l’esperit d’allà on veníem, és a dir, l’esperit de l’Onze de Setembre. Aquest discurs pretén fer innecessari recordar el sentit de tot plegat, la causamajor darrere dels esforços,la consciència col·lectiva d’una determinada lluita que va més enllà de la lluita per la supervivència particular. Pretenen que la gent obri la botiga només per a guanyar-se la vida, només per disciplina o autodisciplina.Aquests agents (alguns dels quals governen el país) volen convidar-nos, en definitiva, a relativitzar l’ànima que hi ha al darrere de tot gran projecte i, per tant, a assumir la rendició: que, per tant, la capitulació del país esdevingui una capitulació moral, íntima, individual i completament digerida. I passar del “Catalunya és important” al “Teruel existe”: al “Catalunya existeix”.

S'equivoquen amb molts de nosaltres (“feliç qui ha viscut dessota un cel estrany / i la seva fe no es mudava”,escrivia Carles Riba), però no es pot descartar que aquesta consigna, que més aviat és una ordre, acabi tenint alguns efectes enuna part de la perduda i cansada societat catalana. Crec que no aconseguiran instal·lar aquesta mediocritat d’esperit arreu, perquè últimament he tingut l’oportunitat de constatar que el pols del país roman quasi intacte: a nivell econòmic, social i també cultural. S’equivoquen quan calculen que al capdavall tothom és conservador i covard, o que almenys ja ningú no es mou per determinats ideals.En tot cas, que s’ho apliquin a ells mateixos si és que han perdut la utopia o simplement els ideals pel camí.M’he trobat amb gent de gran vàlua que m’ha confirmat la idea que totes les empreses que vulguin funcionar han de tenir ànima, que tot taller o tota botiga que vulgui créixer ha de tenir ànima, que tota obra d’art també ha de tenir un moviment espiritual més enllà del purament mecànic. Ja ho diuen els mariners mateixos, que a bord d’un vaixell hi ha ànimes i no passatgers. I aquesta necessària consciència d’ànima resulta també certa per als països, sempre que tinguin prou autoestima, que aquí és on hi ha un perill cert.

Per a plantar cara a aquests miserables pretensions no fan falta herois, ni actituds excessivament romàntiques. Al contrari, és profundament pragmàtic saber que la veritable supervivència passa per conservar l’orgull en el projecte personal o col·lectiu. No cal, per tant, una resistència sentimental, que també, sinó una simple voluntat d’avançar fins i tot des del pla més egoista. No conformar-se llançant bengales de socors, ni a tocar un violí lacònic perquè hi ha una fuita d’aigua, sinó que cal engegar la màquina, hissar la bandera i reprendre el rumb. Ho va escriure Sagarra l’octubre del 34: “Dins la nostra nau, tan tempestejada i tan mal governada com es vulgui, encara hi resten l’ànima i la bandera”. No ho dubtin, per favor, ni un sol instant.

Publicat al diari AVUI. 5-10-2007

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada