dimecres, 5 de setembre de 2007

12/9/2014

O bé hauria de titular, més aviat, 12/9/2007. No hi ha cap mena de dubte que la data de l’11 de setembre conté més simbolisme, més transcendència històrica,més caràcter: però això no treu que la del 12 de setembre sigui fins i tot més valuosa. Com succeeix amb les persones, allò que compta d’un país no és la crisi o la ruïna en què pot caure sinó la manera amb què ho ha afrontat i la capacitat que ha tingut per aixecar-se, la qual cosa només s’aconsegueix fent coses, fent feina. De forma tan universal com la derrota dels catalans de l’11 de setembre del 1714 és coneguda l’actitud amb què l’endemà els tallers van funcionar, les botigues van obrir i la societat va conjurar-se per a no perdre l’oportunitat de progressar amb les eines de què bonament disposés. Avui dia hi ha més eines que aleshores i, malgrat tot, l’autoestima nacional ha caigut als nivells més baixos desde la transició democràtica. Davant d’això hi ha líders polítics que han optat per posar un horitzó, el 2014, potser aprofitant la proximitat de la Diada o potser amb una voluntat de catarsi tan psicològicament necessària com pragmàticament perillosa. Artur Mas, a diferència de Carod-Rovira, prefereix posar més l’accent en el 12 de setembre d’enguany que no pas en l’11 de setembre del 2014 i, sense tampoc concretar gaire, aposta per una refundació del catalanisme des d’ara mateix.

És difícil determinar fins a quin punt les proclames d’ambdós líders han vingut influïdes per la irrupció de plataformes, corrents crítics, grups d’intel·lectuals o pluja d’articles en favor d’una reformulació del discurs del catalanisme envers Espanya i envers Catalunyamateix. El cas més públic és el de Joan Carretero, líder d’un corrent que no només reclama el retorn d’ERCa l’eix nacional sinó que, amés, s’ha proposat no tornar a casa sense dipositar damunt la taula del menjador els caps de tots els membres de l’actual direcció del partit. Fins i tot vam poder veure com Carod-Rovira aplaudia la creació d’un think tank d’intel·lectuals entre els quals, de forma molt destacada, hi ha un Hèctor Bofill que també ha reclamat la necessitat de posar els dirigents republicans als peus de la republicaníssima guillotina. Possiblement aquestes aparicions han estat purament circumstancials, i tant el plantejament de Carod com el de Mas són sinceres propostes de reacció davant dels incessants abusos de l’Estat i davant de l’evidència que la plurinacionalitat (en el cas de CiU) i el federalisme (en el cas d’ERC) han estat apostes estrepitosament fallides. En termes de la pel·lícula Braveheart, seria com si el nostre Eduard I particular hagués restablert el ius primae noctis (el dret de cuixa) i ja ens haguéssim pintat la cara de blau amb la paciència vessada per totes bandes.

El temor dels qui més o menys podem ser víctimes d’alguns il·lusionismes és la figura de Robert Bruce. Ara que representa que el catalanisme es vol rearmar, el que cal esperar és l’aparició d’aquest tipus d’hereus del tron escocès que es debaten entre el pacte amb Anglaterra i els seus desigs de seguir les passes de William Wallace, fins al punt que fan malbé tota l’operació.Com es detecta un Robert Bruce? És més fàcil del que sembla: cavalcarà al costat dels guerrers més valents i farà discursos abrandats sobre la llibertat, especialment sobre la llibertat futura.Però paral·lelament, de millor o de pitjor grat, contribuirà a la perpetuació del jou a través de pactes de completa submissió al bàndol contrari. Per això, la millor manera d’evitar aquests miratges és pensar més en avui mateix i no tant en horitzons més fàcils d’imaginar que de construir. I és que a Espanya mai no s’han fixat dates: van per feina.

El moment actual del catalanisme s’assembla moltíssim al del moment cinematogràfic en què s’ha consumat el suborn i la traïció interna i William Wallace ha hagut de fugir malferit d’una derrota humiliant. És en aquest moment que Robert Bruce, tot recorrent el camp de batalla ple de cadàvers, assumeix el seu error i promet no tornar-se a equivocar de bàndol. Aquest és el gest que caldria esperar, si volem viure algun 12 de setembre de victòria. En tenim un ja aquí. No el 2014: sinó la setmana que ve.

Publicat al diari AVUI. 5-09-2007

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada