dimecres, 25 de juliol de 2007

Són ells



Mentre escric aquestes ratlles ja han passat 10 hores de l’espectacular apagada elèctrica a Barcelona i diu que més de la meitat dels semàfors de la ciutat continuen espatllats.Em pregunto com ens ho farem, ara, per saber quan hem de travessar el carrer i quan no: acostumats com estem que des de l’autoritat (més omenys mecanitzada) se’ns hagi de dir que ens aturem o que podem passar,com si no tinguéssim ulls a la cara o senderi suficient, no m’estranya que a la capital s’hagi instal·lat la psicosi col·lectiva. Se’n va la llum i la nit als carrers esdevé perillosa, inquietant, com si ens trobéssim al bell mig d’un bombardeig aeri. I dins les cases la primera pregunta que es fan les famílies o les parelles o les convencions demonges carmelites descalces és “som nosaltres o són ells?”.Una frase clàssica però que, sens dubte, té diverses connotacions segons allí on es pronunciï.
D'entrada el ciutadà indignat (allò que hem convingut a anomenar “el català emprenyat”) o pronunciarà amb el seu to de desesperació cínica, referint-se a les autoritats competents, com dient “és que són ells uns inútils, o és que ho som nosaltres?”. La resposta dels de casa probablement serà “són ells”, acostumats com ja estem que els dèficits d’infraestructures de tot l’Estat reverteixin sempre en lanostra (i nostrada) pàtria, sense que ni a la Generalitat ni a l’ajuntament (també nostradíssims) no se’ls hagi acudit que potser algun dels ministres catalans a Madrid podria provar de començara posar-hi solució. Això abanda d’apuntar sempre a la responsabilitat de les empreses, les quals, com tothom sap, són les principals culpables dels nostres mals perquè no només exploten els treballadors i s’enriqueixen de la plusvàlua del seu treball sinó que a més ens fan explotar un servei bàsic sense previ avís.Hom suggeriria tot i així que alguna cosa hi té a dir també un sector públic que no és aliè al fascinant món de l’electricitat, com demostra apujant-nos les tarifes de forma compulsiva i mai justificada. Em temo que aquesta desitjable inversió pública en infraestructures, començant per Rodalies i acabant per un simple cable de la subestació de Maragall o d’Urgell, molt probablement no es produeixi i ens faci arribar a la conclusió contrària: que som nosaltres. Sí, de tan rucs.

Una altra cosa és a les llars convergents, on “són ells” equivaldrà sens dubte a dir que són les forces del tripartit. M’imagino Mas reunit amb Duran enmig de les enèsimes negociacions per provar d’anar al mateix compàs, i en el moment de l’apagada endevinar-se mútuament en les mirades que en efecte, que són ells.Un altre cop; sí, un altre cop. Al contrari de les llars socialistes o republicanes (valgui cada dia més la redundància), on“ells” són de forma diàfana i inqüestionable les perverses mans d’aquells qui no només en vint-i-tres anys no han fet res per evitar els dèficits d’avui, sinó que a més ara aprofiten les hores mortes per a fer caure cables, descarrilar trens i provocar incendis forestals. Per als polítics ja sabem, des de l’època dels grecs, que la culpa sempre és d’ells i que això sempre vol dir dels adversaris. Llevat que els adversaris ja comencéssim a ser els mateixos ciutadans, cosa d’altra banda gens descartable.
A un servidor des de petit sempre l'ha inquietat el moment en què es pronuncia la inevitable frase, especialment quan no sabia que al darrere d’un fenomen paranormal hi podia haver sempre una causa humana. “Són ells o som nosaltres?”, amb la familiar resposta “són ells”,m’instal·lava en un profund neguit provocat per les imatges de nans, fantasmes i follets que de forma més que evident havien fet palesa la seva existència pels racons de casa. La qual cosa em torna a dur a les monges carmelites o als convents de capellans, on sens dubte “ells” són les malèvoles criatures infernals que només pretenen fer-los caure en temptacions obscures quan, segons l’ambient de la cel·la, aquestes no sempre es podran dirigir cap a la necessària finalitat reproductiva.En definitiva, que siguin qui siguin, ells són sempre els culpables. I si nosaltres saltem i ens queixem, la resposta d’ells també és automàtica: “Ja han tornat a saltar els ploms”.
Publicat al diari AVUI. 25-07-2007

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada