dilluns, 2 de juliol de 2007

Independència i realitat

L’Hèctor Bofill ja sap (o hauria de saber) la complicitat que hi mantinc, que jo elevo a la categoria d’amistat, i per tant segur que no l’ofendrà que imiti el títol d’un llibre escrit per ell, de gran repercussió i interès. Però arran del seu últim article en aquesta secció, titulat Els termes clars i on afirma que si aquest país no avança cap a la plena sobirania és per culpa que 48 diputats no han expressat la voluntat de constituir un Estat propi, em permeto reflexionar-hi amb una conclusió precisament molt propera al títol que he agafat prestat. I és que aquest és el nucli de la qüestió: com aconseguir la plena sobirania (objectiu que comparteixo) sense tenir un peu, com a mínim, en la realitat. L’Hèctor afirma, com deia, que només amb la verbalització ideològica ja es faria un gran pas. Possiblement té raó, si és que quan ell parla de “centredreta regionalista” es refereix a CDC (menyspreu conceptual, per cert, que és una curiosa manera d’invitar a fer res). Verbalitzar és bonic, és important, fins i tot és útil. De fet, penso que una major sobiranització de CDC seria tan rendible a nivell electoral com desitjable en termes d’actualització ideològica. Però la pregunta és si realment és en la manca d’aquest gest, com afirma Bofill, on hem de buscar la culpa de l’estancament actual. I la resposta és que no. Que ni de bon tros. Que és una sobirana mentida.


L'afirmació apareix efectuada, malauradament, en un context prou il·lustratiu sobre la seva inconsistència. En pocs dies el govern de la Generalitat s’ha empassat el decret de la tercera hora de castellà, amb aplaudiments del conseller Maragall inclosos, i el Consell Consultiu ha demostrat com els vots d’ERC i PSC van laminar nombroses competències estatutàries mitjançant la famosa llei de dependència (que ni tan sols es recorrerà). Aquesta és la realitat dura, duríssima. A l’hora d’avaluar el paper històric que fins avui ha jugat CiU en l’assoliment (més immediat o menys) de la sobirania, i en la qual anàlisi jo també puc ser molt crític, caldrà que parlem de diverses coses: per començar, el model d’immersió lingüística que ara es posa en perill fou una fita de valor estructural per a la cohesió ciutadana necessària en tot procés de reconstrucció nacional. Seguim ambla televisió i la ràdio, des d’on es va poder forjar una realitat mediàtica autòctona, i les emissions de les quals foren boicotejades físicament pel partit polític (PSC-PSOE) que en aquell moment governava Espanya i era l’alternativa a Catalunya. Sí: aquesta, i no una altra, era l’alternativa. No cal estendre’s pel que fa a serveis (carreteres, hospitals, etcètera) establerts, malgrat les mancances, amb la voluntat de fer que els catalans sentissin la Generalitat com una administració útil i no com una administració prescindible i simbòlica. El mateix pel que fa a l’esforç d’internacionalització del país i sobretot (sobretot!) al prestigi de les institucions, començant per la presidència. Sumem-hi la negociació amb Madrid sense perdre el perfil polític propi, amb resultats palpables (insuficients, és clar) en termes de finançament i de competències (de forma destacada, el desplegament de la policia pròpia). Tot això és realitat constatable, tangible, perdurable. Coses que es poden tocar, i que no s’han aconseguit parlant d’independència. De fet, ERC mai no hauria pogut començar a parlar d’independència si abans no hi hagués hagut aquest tipus de feina (més silenciosa) al darrere.Tot això, que en efecte és insuficient, es va fer en contra de la sobirania? Tot això és menyspreable, només perquè aquí no es verbalitza segons què? Ens fem a la idea de la fragilitat política i sociològica sobre la qual sobreviu un nacionalisme com el català? Ni tan sols ara, ens en sabem adonar?


Hom pot dedicar-se a subratllar el que encara manca, dir no a l’Estatut, dibuixar horitzons lluminosos sense cap full de ruta.Però després ve la construcció, l’avenç real, la perseverança, el sumar i (sobretot) el no dividir. I ara mira’t, Hèctor, aquest país i cap on està anant. I preguntem-nos tots dos què deu ha passat. Preguntem-nos, també, de qui és la culpa. I en acabat, posem-nos a treballar d’una vegada.


Publicat al diari AVUI. 2-07-2007

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada