dimecres, 2 de maig de 2007

Esmicolar els tòpics



Una noia de 22 anys, Judit Carrera, ha tingut l’original idea d’explicar contes en català als nens de l’escola Ágora de Madrid i gràcies a això s’ha fet mig famosa mig heroïna nacional. Un servidor va afegir-se als aplaudiments empès per l’admiració que té davant les iniciatives arriscades o mínimament trencadores, tot i que alguna cosa (el nostre col·lectiu i popular sentit del ridícul, suposo) em deia que malament si havíem d’associar el nostre progrés, nacional o cultural, a alguns relats recitats amb veu amorosa als infants de la Villa y Corte. M’imaginava que darrere de la notícia venuda com a admirable iniciativa patriòtica hi havia alguna cosa que fallava, i ara, després de llegir les entrevistes que s’han fet a la noia, veig que no m’equivocava. I és que, mentre la càndida Judit explicava als immaculats, tolerants i plurals nens madrilenys la nostrada història sobre un petit infant que compra una paperina de safrà i que s’amaga sota una col quan plou, pel seu caparró ben intencionat volaven les idees i els conceptes més altament letals i perversos.
Diu la nostra Joana d'Arc que ella soleta ha esmicolat els tòpics, i que és mentida que a les Castelles no ens puguin veure. Com a conseqüència, el que haurien de fer els polítics és “deixar de generar els conflictes que creen les falses imatges d’enfrontament”. La música discursiva que no m’era gens nova, que es deixa sentir tot sovint des d’algunes tribunes del bonisme més oficial i cosmopolita. En efecte, senyora Judit, no hi ha conflicte: i per tant la propera pèrdua de les emissions de TV3 al País Valencià, les retallades a l’Estatut perpetrades pel socialisme estatal i atiades pel conservadorisme imperial, les condicions tèxtils imposades per a la cessió d’un castell que teòricament ja és nostre, l’emissió d’un reportatge farcit de prejudicis sobre el català justament a la comprensiva i amable capital d’Espanya, la negativa a fer públiques unes balances fiscals o a traspassar la gestió dels aeroports, i en definitiva la persecució política i cultural duta a terme durant 300 anys i la reacció política sorgida en contra des de fa poc més de 100, tot això és pura nigromància i artificiositat. Tot plegat, en efecte, un conte de nens sobre dinerets, safrans i panxes del bou.

Com que la nostra malaltia es cura viatjant, com ha fet ella, la jove mestra ens continua explicant amb to de rondalla que ella defensa la immersió lingüística, només faltaria, i això té “una justificació molt clara: la llengua pròpia és minoritària i està en perill, per tant se li ha de donar un suport més ampli”. Es tracta, val a dir-ho, d’un raonament que escoltem tot sovint i del qual la pobra Judit no té cap culpa: però és que aquesta lògica ens posa a alguns els pèls de punta només de pensar què passaria si el català deixés de ser “minoritari” i d’estar en perill. Déu nos en guard! El mateix president Montilla va justificar amb aquestes raons que a TV3 no es fessin programes en castellà, exclusivament perquè el català està en perill. I doncs, si un dia (que suposo que és l’objectiu) deixa d’estar-ho, tindrem una TV3 bilingüe i un ensenyament partit en ambdós idiomes? Mentre la normalització cultural i lingüística obeeixi només a salvar-nos de la mort, no tinc cap dubte que no morirem: però aleshores podrem definir-nos com unes simples balenes salvades del perill d’extinció, mentre d’altres espècies progressen i s’expandeixen. I és que tindrem exactament allò que vulguem, i si és sobreviure serà sobreviure.

Després la noia s'esplaia en conceptes com “la multiculturalitat de la societat d’avui”, i aleshores tot ja queda meridianament clar. Aquesta intrèpida estudiant de psicopedagogia continuarà explicant als alumnes de Madrid un conte xinès sobre la falsedat dels conflictes i sobre la necessitat de salvar algunes llengües de la seva pròpia petitesa, tot dibuixant un món i un Estat on tots podem sentir-nos com ens sentim si és que els malvats polítics ens permeten d’una vegada menjar-nos els anissos. Sembla mentida que hàgim estat tan cecs, que hàgim mossegat la poma. Sort que persones com la Judit ens “esmicolen els prejudicis” tot despertant-nos del nostre somni a cops de petons.

Publicat al diari AVUI. 2-05-2007

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada