dimecres, 18 d’abril de 2007

Second life

He decidit que emdic Heraclio Forcella. Com que tan sols se m’ha permès escollir el meu nom de pila, m’he guiat per la fascinació que sempre he tingut per la omnipresència de les baralles de naips, Heraclio Fournier. Pel que fa al cognom, SecondLife obliga a escollir entre una llista d’uns cent i escaig, suposo que per mantenir un cert ordre i un cert límit dins d’aquesta república informàtica que ja compta amb més de 5 milions i mig d’habitants. O sigui que he escollit el cognom que més s’assemblava al del meu referent de firma. Ara mateix sóc un rodamón de nom sofisticat, perdut enmig d’un espai ple de racons ignots i personatges virtuals, que tot just acaba d’aparèixer per art de màgia al bell mig d’un carrer fet de bits i de bats. Avui he inaugurat (i no crec que m’hi estigui gaire, navegant entre cibernàufrags) els meus primers passos per una segona vida tan programada, al capdavall, que fins i tot necessita la instal·lació d’un determinat programari a l’ordinador. Però bé: hom podria pensar que també, en bona mesura, ens ve programada la vida mateixa.


S'ha escrit molt sobre Second Life i la seva creixent repercussió en les vides que hi ha ficades. Guanys milionaris en inversions immobiliàries, o negocis virtuals que no venen ni compren res excepte objectes de pantalla. De fet, en les últimes 24 hores en el moment d’escriure aquest article s’hi han gastat 2 milions de dòlars. Sí, una burrada, senyora. I tot plegat per un joc, per un món de mentida, dirà vostè: i aquí és on hauré d’intervenir jo i tota la cort de gent complicada per provar d’explicar amb tota la humilitat possible que la imaginació és tan real com la realitat mateixa, que tampoc no és cap joc, i que el sentit de la ficció rau en el fet que, precisament, ens fa viure. Fins a l’aparició d’aquest invent informàtic que amenaça de convertir-se en una veritable entitat administrativa independent, amb moneda pròpia però sense més territori que aquell que existeix (o no existeix) dins del ciberespai, quan parlàvem de segones vides sempre pensàvem en amants. O en el manteniment d’una pluralitat de feines que ens fa posar-nos un barret i treure’ns-en l’altre en funció de la tasca. Dur una segona vida sempre s’atribuïa a les cites clandestines o als negocis tèrbols o a les carícies de peus sota la taula entre cunyat i cunyadíssima. De formamés excepcional se’n parlava en termes de creació, en el moment en què per exemple un escriptor encetava la seva obsessió per un seguit de vides que només existien entre els plecs del seu encèfal.Però això ja no són segones vides sinó terceres, quartes i infinites: deixem els bojos de banda per un moment.El cas és que ara estem davant d’un dilema en directe, no pas de creació literària ni d’amors secrets ni de compaginacions laborals o de lleure, sinó del plantejament psicològic clar i cru de l’impuls que té l’ésser humà per viure una vida que no sigui la seva. Només cal ganes i temps: ho saben tots aquells que han viscut algun dels models tradicionals de doble vida.


Ja hi ha milers i milers de joves enganxats dia i nit davant del seu personatge, però tots ells replicaran davant la crítica que, de fet, tots estem enganxats dia i nit davant del nostre personatge. Dels nostres personatges. És clar que psicòlegs i metges advertiran sobre els riscos que té tot això per a la salut mental i física (incloses artrosis i hemorroides), però hauran de reconèixer també que viure una sola vida, estrictament marcada i rutinària, també pot ser altament perjudicial per a vostè mateix i per als qui l’envolten.No crec que jo opti per entretenir-me gaire amb el meu Heraclio, però això és només perquè el meu hardware té el privilegi de poder crear altres tipus de ficcions pròpies mitjançant el software de l’escriptura. En canvi sí que penso que introduir-se en una vida alternativa, encara que sigui des d’un seient (els llibres tampoc no s’acostumen a llegir dempeus) és quelcom inevitable en tota ànima mínimament inquieta. O conformin-se, si ho volen, en això que vostès anomenen realitat. I, perdudament enganxats com estan, vagin alimentant aquests personatges uniformes, aquestes vides programades i aquest món de mentida.

Publicat al diari AVUI. 18-04-2007

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada