dimecres, 4 d’octubre de 2006

La mirada clavada

No m’agraden els comiats de solter, m’avorreixen de forma sobiraníssima i em provoquen mal d’estómac, sobretot arran de la mena de sopar i de vi que s’hi ofereix. Només en alguna excepció he assistit a alguna d’aquestes festes que estigués ben treballada, on s’hagués procurat personalitzar en lloc d’imitar, on l’homenatge fos veritablement directe i irrepetible.


Aquest me he hagut d'assistir de dues cites d’aquestes característiques i, incapaç d’integrar-me del tot en la disbauxa, m’he dedicat a rumiar sobre aquest inquietant fenomen antropològic. Em sembla que els comiats de solter són, tal vegada, la màxima expressió de la frivolitat tal com l’entenem avui dia. No se m’acut cap cosa que ho superi. I ep: segurament aquesta mena de frivolitat ens és saludable. Amés de posar-nos justament al davant del mirall de la condició humana, i sobretot de recordar-nos la part física, primària, baixa i grotesca de l’amor.


D'entrada, avui dia aquest tipus de comiat ja no és de cap de les maneres un adéu per sempre. L’índex de fracassos matrimonials és tan elevat que ja mai no pots descartar tornar aviat a la casella de sortida. Els comiats de solter són més aviat una excusa per fer l’animal, en companyia dels amics més propers i en uns moments en què, això sí, qualsevol descàrrega de la tensió acumulada és benvinguda.


Doncs bé: posem que una colla d’aquests brètols de dissabte decideix entrar de matinada en un selecte local d’espectacles eròtics, després de molt riure i beure, i que hi entra evidentment amb la intenció de riure encara una estona més. Posem que els tenim asseguts en una filera de butaques, davant d’un escenari rodó i giratori on es desenvolupen totes les indecències que hi són procedents i esperades. Posem que la varietat és poca, principalment noies de bona planta que es belluguen tan bé com poden i que tenen la mirada fixa en algun lloc inconcret del sostre, capficades probablement en la llista de la compra o en el títol d’aquella pel·lícula que una amiga els havia recomanat. De tant en tant, somriuen breument als espectadors, amb un somriure que més que enigmàtic com el de la Gioconda (que avui ja sabem gràcies als científics que respon a un 85% de felicitat, un 9% de menyspreu, un 6% de por i un 2% d’ira),més aviat és un somriure de circumstàncies que inclouria un 50% de menyspreu, un 40% de compassió, un 9% d’avorriment i un 1% d’obligada cortesia.


Posem que de tant en tant aquests espectacles permeten una interacció amb el públic, de manera que algú de les butaques pot sortir a participar en la funció amb la pràctica seguretat, això sí, de quedar en el més profund dels ridículs. Posem que això succeeix alguna vegada durant la nit, sense que cap dels nois de la colla en qüestió s’hi vegi amb cor.


Però posem que, de sobte, la noia que acaba de treure’s l’última peça de roba es dirigeix amb decisió cap a la butaca on seu un dels membres (amatents) de la colla, que resulta que du ulleres de pasta graduades. Tot són somriures de curiositat per saber de quin joc es tracta, és clar. Posem que la noia s’apodera de les ulleres d’aquest indefens Clark Kent, no li diu absolutament res i torna cap al mig de l’escenari giratori. I posats a posar, posem que es demostra que la intenció de la noia amb les ulleres no era de posar-se-les. Sinó una cosa més conjugable amb el verb ficar.


Alguns encara discutim si l'afectat tenia dret a muntar un pollastre, fer cridar els guardes de seguretat i també l’amo del local, insultar la xicota, perquè en cap moment no li havia demanat permís per formar part de l’espectacle, i exigir (molt proper al 93,6% d’indignació) que se li abonés l’import de les ulleres, les quals per cert ja se li havien retornat, òbviament entelades. O bé si la qüestió és que, quan baixes als inferns, ja t’exposes a riscos d’aquesta mena. Encara ens ha quedat obert el debat. Fins i tot crec que permet una reflexió sobre la dignitat del mascle davant dels encants femenins.


Però al capdavall poster l'immens enuig del company es devia a una cosa molt diferent del dret (innegable) a sortir d’allí amb les seves propietats intactes: simplement, sense ulleres de veure-hi, li van esvair tota diversió possible.


Publicat al diari AVUI. 4-10-2006

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada