dimarts, 8 d’agost de 2006

"La seva"



No puc deixar de sumar-me al clam. I ho lamento, perquè creia que estava tot dit després de les encertadíssimes indignacions d’en Salvador Cardús i molts altres articulistes sobre la nefasta deriva de TV3.En la major part d’ells la inflamació testicular es féu insuportable arran de la gasòfia karaokiana que ens pretenen fer empassar minuts abans de les notícies del vespre, amb reconeixement d’espanyolitat implícit, però elmeu cas és diferent. Jo he decidit tenir-ne prou en comprovar que,per enèsima vegada, els entrenaments del pilot Alonso passaven al davant de coses tan trivials i secundàries com els incendis a l’Empordà.Ha hagut de transcórrer una hora o encara més, durant diversos caps de setmana, que el xicotet de la gorra blava ens exhibís les seves velocitats vertiginoses abans que algú considerés que ja era moment de prestar el servei d’informació general que pertoca a una televisió pública. No s’hi val a remetre’ns al 3/24, ni al·legar que és que a l’estiu no hi ha notícies.
Ja només els darrers espectacles d’incompetència governamental (per no parlar d’una guerra que diu que hi ha al Líban) mereixen l’estricta puntualitat en les cites del migdia i del vespre, i per a les curses de cotxes o el futbol, si resulta que no poden endarrerir- se, tenim tot un 33 disponible.Tot plegat, com vostès ja saben, un capítol més d’una llarga llista de putrefaccions que devoren el que abans havia estat una prou digna i exportable televisió nacional.
Que em perdonin el noi d'Isona i la xicota que l’acompanyava, afortunadament retirada pel seu estat de bona esperança, però si alguna cosa hem perdut com a país durant aquests anys ha estat la professionalitat, l’interès i la credibilitat dels nostres informatius vespertins. Avui dia han perdut tant de valor afegit, tanta aportació autòctona i tanta vocació d’excel·lència, que a base de tirar d’agències de notícies s’han acostat de forma quasi definitiva al model d’informatius de la televisió extremenya. Tot plegat banyat de propaganda nicaragüenca (i em refereixo al carrer), tant de forma verbal i explícita com practicant les subtilitats de l’omissió, culminant aquesta tasca amb el fil directe que ha ostentat tenir presidència amb el cap d’informatius. Encara
recordo el candidat Maragall parlant d’una anhelada “independència” informativa, per transformar l’expressió un cop va ser investit president en una simple “autonomia” (sic), i això justament en el seu primer sopar amb tota la classe periodística. Després, perquè no sigui dit i per acabar amb els últims vestigis de la meva paciència, als informatius sempre hi ha d’haver la quota d’Iniciativa en forma de petita classe sobre els materials renovables o la fauna avícola d’alguns aiguamolls absolutament determinants per al nostre futur com a planeta.
Aquesta manca de pietat arriba també a concebre sèries d’insofrible i barroera inspiració feminista com és Jet lag, on mai no veuran ni un sol home que sàpiga dir alguna frase intel·ligent, i on l’elegància que en altres temps s’havia atribuït al nostre humor passa directament als nivells de Lina Morgan. Les últimes graelles de programes de TV3 han estat salvades per la Mònica Terribas, la bona tirada dels culebrons i l’indiscutible encert de la sèrie Nip/Tuck. Cabdells de bon criteri que encara romanen per la casa, i que encara permeten confiar en un retorn a l’ambició.
Però llevat d'aquestes excepcions, semblen disposats a tot per fer-nos desitjables tots els altres botons del comandament. Potser és que un canal nascut l’11 de setembre del 1983, després dels intents físics del PSOE per avortar-lo, queda ara precisament en mans dels que li són hostils, i per tant és natural que s’esforcin a promoure la nostra infidelitat compulsiva. La sequedat d’idees és clamorosa i la tendenciositat ideològica fa indigeribles fins i tot els abans reputats 30 minuts. Potser ara vindrà algun directiu del canal i em preguntarà que, si sóc tan llest, què hi posaria jo a la graella. Segurament me’l miraria de dalt a baix,amb cara de prendre mides. I acabaria concloent que sí, que a la graella que imagino hi pot cabre tot. Amb una poma a la boca.
Publicat al diari AVUI. 8-08-2006

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada