dimecres, 28 de juny de 2006

Vola, Wendy!




Últimament la figura de lameva dona és celebrada per amics i coneguts diversos, ja sigui en privat o en públic, en forma d’elogi discret, d’article amb permís (i molt esbiaixat cap als ideals de l’autor) o de brindis vespertí al Born de Palma. Per la part innocent de tot plegat (hi ha una part més tèrbola: ja ens coneixem) no puc fer més que alçar la copa i fer cara de convidat de pedra.



De vegades penso que seria un bon exercici que cada escriptor fes la seva proposta de Ben Plantada, de model de bellesa o d’aire o de gest o de simple actitud, la seva referència femenina actual dins del país. Les condicions haurien de ser tres: en primer lloc, no implicar-hi la pròpia dona o parella, que ja es dóna per molt ben escollida; en segon lloc, prohibit escriure en clau obscena ni irònica; i per últim, que el model sigui el màxim d’universalitzable i intel·ligible per tothom. No és cap cosa masclista ni res de nou; són molts els referents femenins reals que han inspirat tants personatges de novel·la, tantes batalles o tants delictes passionals. No cal que ningú respongui ara, però queda llançat el repte. Aquest virtual cherchez la femme ajudaria a entendre millor l’univers personal i literari de tots, i més important encara, a provar d’esbossar de nou un rostre concret per a aquesta nostra terra, versió segle XXI.



Mentrestant, parlaré una mica de nosaltres (els homes) i la nostra relació amb les dones, partint de la base que en això només som nens petits disfressats d’adults amb coneixement. En el vessant amorós els homes no som més que orfes de Neverland, aquells Nens Perduts temorosos de fer-se grans, agrupats en colla per contrastar les crueltats del procés d’enamorament o del pas a la maduresa. De fet, quan ens deixem encisar per una noia que realment ens convé, tots som com Peter Pan que ha perdut la seva ombraa casa de Wendy. Seguint la història escrita per James Matthew Barrie, Peter Pan s’endú la fada Campaneta a la recerca de l’ombra perduda: però allò que inconscientment ha començat és un triangle amorós entre tots tres (fins al punt que la fada arribarà a provar de matar la impecable intrusa). Allò que Peter veu en Wendy es podria descriure psicològicament com la figura de la mare (figura que evidentment troba a faltar, com a orfe que és), i en definitiva serà Wendy qui acabarà preferint tornar al món real per fer-s’hi gran. En canvi, en l’arquetip femení de Campaneta hi trobem tot el contrari: una noia màgica, capriciosa, rebel. De fet, en una famosa escena Campaneta només sobreviurà si hi ha prou persones que creuen en les fades. I fins i tot al final de la història Peter, malgrat que escull quedar-se a Neverland, s’oblida d’ella: les fades no tenen una vida extensa, però són tan petites que per a elles un instant sembla una llarga estona. I la mort i la tristesa no tenen lloc, és clar, en l’eterna infantesa de Peter.



I elles? crec que, si bé en els homes triomfa aquest perfil peterpanesc de fràgil complex d’Èdip, i no el perfil del capità Garfi (que, per cert, sempre és representat pel mateix actor que fa de pare de Wendy), en elles el perfil de fada és menys freqüent i en qualsevol cas molt efímer,molt complicat de gestionar.Quan coexisteixen totes dues personalitats, és a dir en aquelles Wendys que també s’atreveixen a volar i a rebel·lar-se de tant en tant, sovint succeeix que la guerra interior esdevé d’una intensitat brutal. Costa molt conciliar Wendy i Campaneta, el que jano sé és si la culpa és d’un sistema social encara massa fàcil per als homes o bé hi ha un grau d’indefugible naturalesa femenina, realista, pragmàtica. Com que m’inclino per la primera opció, l’únic prec que se m’acut formular-los a elles és que procurin no deixar de volar, amb més o menys mesura. No perquè costi tant fer baixar un home dels núvols, ni per seguir-lo, ni tampoc per comprendre’l. Al capdavall només és un nen. Tampoc, és clar, per competir amb les Campanetes que el rondin. Sinó perquè avui dia ja no és cert que fer-se gran comporti renunciar a les estrelles, ni que s’hagi aturat la música i només ens quedi buscar una cadira. Fes-ho per tu mateixa, simplement. Com ja saps de sempre, això de volar depèn només de tu.



Publicat al diari AVUI. 28-06-2006

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada