dimarts, 27 de juny de 2006

Últims romàntics

Què m’has fet... Què m’has fet... Escolta,però què m’has fet, què m’has fet, escolta...I ben mirat, al capdavall...no hauria imaginat mai que pogués existir tanta bondat. Reconec que estic obligat a perdonar-te. Malgrat la por que tinc: caldrà poder perdonar-te. I reconèixer aquesta derrota, i viure-hi durant tota la vida. O sigui que mans a l’obra. Que no pateixi més el lector desconcertat, no es tracta de cap missatge concret ni de cap començament de bogeria: es tracta d’allò que estic segur que expressen les primeres frases de la Sonata núm. 8, op. 13, de Beethoven.L’anomenada Patètica.


Visca l'amor, i el desamor, però que visqui sobretot l’amor.Fa dies que he observat alguna cosa a la teva mirada, i quan estic amb els meus amics ja no em dónes l’esquena: és possible que m’estiguis fent cas? Et convido a una festa aquesta tarda, hi haurà de tot: música, xiclets, bombolles. Sé que et semblo nerviós i estrany, però m’agrades, com et puc convèncer que sóc jo el teu amor secret? Shalalà. Per si no ho sabies,també tinc una invitació per viatjar a un altre món.Però mentrestant anem a trepitjar fulles seques, a prendre cafè, a parlar de discos, i després anem a veure’n una d’en Woody Allen: podria ser el millor dia de la meva vida, i si em fessis cas ho seria. Els ho explico ràpidament:fa un mes que el meu estimat amic Guillem, és a dir, tot el que hi ha al darrere de La Casa Azul,va tocar en directe a Barcelona. I de vegades no hi ha res més saludable que un elegant retorn a la innocència.


Vine, que patirem plegats, posa’t davant la càmera, despulla’t i pinta’t els ulls de negre. Vine que et mostraré una nova religió, el teu Jesús propi i personal, allarga la mà i toca aquesta fe. Juguem a aquest joc, la de l’amo i el servent:deixa’m plorar als teus peus i que aquesta nit fosca mai no s’acabi. Mira el món dins els meus ulls. El dolor físic d’estimar-te, una rosa closa davant la neu del televisor, posa’m els braços en creu, fes-me una mica més de mal. Reconeguem que el sofriment és vida, incorporem-lo, fem-ne una filosofia, fem una nova escissió dins del paganisme, càntics a les fades tristes. Crida el que vulguis però per damunt de tot no parlis: els sentiments són intensos, les paraules són trivials. El plaer perdura, així com el patiment, però les paraules no tenen cap sentit, s’obliden de seguida, i només poden perjudicar. Gaudeix del silenci. L’amor que plora a crits és un concert de Depeche Mode.


Que bonic que és tot. Les flors, els nens, les abelles. I aquesta sobrevinguda bogeria. Tots els homes d’Anglaterra agafen el barret i el paraigua abansde sortir de casa,com és prou evident. Ningú no parla de futbol ni de sexe,només del temps que farà. Vine a aquesta festa macabra, posa’t pantalons amples i uns tirants,no és tan graciós com sembla.Posa’t a saltar o estàs perdut,no es pot fer broma amb la bogeria. Pugem al tren fantasma i no ens fixem destí. I l’amor? L’amor és fantàstic. Com t’estimo, com m’estimes, que feliços que som i que feliç que serà la nostra incestuosa família. Beneïts siguin els arbres i els ocells.Però tu vés sempre una passa al davant. Tampoc aquí no hi donin més voltes: gràcies a Benicàssim, finalment he presenciat un concert de Madness.


I finalment, no has estat mai enamorat si no has vist les estrelles reflectides com punxes dins del teu estany. I no has estat mai enamorat si no t’has trobat sol davant les onades deixant que el vespre et dicti rigorosament el futur, per a tu encara indesxifrable. No has estat mai enamorat si no has sentit que tot hom acompanya el teu ritme i que et gires a tots els vents, incapaç de vèncer la derrota de la vida. I no has estat mai enamorat si no has sopat al Café des Artistes després d’un passeig pel Central Park, i si no has repassat els teus indrets d’infantesa buscant forces per a la tempesta. No has estat mai enamorat si no t’has dut la mà al pit en defensa pròpia, per totes les meravelles que t’envolten i t’amenacen. I no has estat mai enamorat si no has canviat les melodies de tota la vida o de beguda preferida per raons que mai no podràs explicar-te. No hi donin més voltes: per aquestes terres també hi acaba de passar Morrissey.


Publicat al diari AVUI. 27-06-2006

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada