dimecres, 3 de maig de 2006

Parlar de mi

La setmana passada em van fer una operació de cervell. Una intervenció petita, però és clar que altament perillosa. Ajustar una peça que havia quedat fluixa. En termes mecànics, cosa del misteriós cigonyal. De vegades algun lector em demana que parli més sobre mi mateix, a la qual cosa jo sempre responc que la literatura que més m’interessa és aquella que s’aguanta tota sola. Que no necessita la realitat i ni tan sols té referència directa amb l’autor, que el transcendeix de manera absoluta i des del primer moment, com la bona música.

Però de forma excepcional, avui, confesso la meva última intervenció quirúrgica i ja els avanço que no hi ha motiu d’alarma. S’ha de reconèixer que no és qualsevol cosa, però hem superat el perill. Fins ara el metge sempre m’havia prescrit coses més òbvies per a la salut, fer més esport, ser multimilionari, però aquesta vegada resulta que va fer-se urgent intervenir sobre l’òrgan rei, danyat a cops d’usar-lo. No ho ha sabut quasi ningú: dos àngels propers. Ha anat com una seda i, afortunadament, avui emveig en condicions de parlar de mi mateix (sense que serveixi de precedent) i del que faci falta.

Usar massa el cervell pot ser dolorós, en efecte. Mirin, és descaradament fals que ser més culte o més savi o més sensible faci més feliç. Quan escolto propostes com la de suprimir el departament de Cultura, a banda de sorprendre’m perquè jo ja el donava per suprimit, penso que no és del tot mala idea: la cultura pot ser altament perjudicial per a vostè i per als que l’envolten. I crea addicció. I impotència i mals dolents.

D'acord, també pot ser un niu de satisfaccions:especialment quan s’assaboreix de forma passiva, com qui s’enfila als cavallets de fira deixant que girin i facin llums. Però només que traspassem aquella línia invisible, només que sentim l’anhel de saber què hi ha al darrere d’una obra o d’una idea o fins i tot d’una frase, ens assetjarà la part fosca i turmentosa de l’acte creador.

Podem comprar llibres que simplement ens entretinguin (cosa que jo faig més cap a l’estiu) o bé podem comprar-ne amb tota la intenció que ens punxin les neurones i ens retorcin la vida. Desconstruir l’obra, copsar-ne l’estructura i el to,morir de ràbia perquè aquella idea havia de ser teva, lamentar una inesperada inconsistència global o quedar atrapat per sempre entre les pàgines. Provar, en definitiva, de comprendre. D’abandonar el purgatori. Ah, aleshores tot és diferent.

Aixeco el cap un instant, immers en el meu iPod perquèm’havien assenyalat Haydn com a barreja exemplar entre clàssics i romàntics, i escolto que les converses que funcionen són més aviat entre partidaris de Laporta i partidaris de Rosell. La qual cosa és molt més recomanable per a la salut, espiritual i corporal.

I no és que jo no sàpiga vibrar amb un best seller, o somriure davant dels espasmes melòdics de Britney Spears, però de forma automàtica i inevitable em poso a valorar el grau de perfecció que hi ha en aquells xiscles rossos, lascius, femenins, insuperats en el seu gènere.

No, jo no sóc un retrògrad ni un setciències: al contrari, em fascina el pop i devoro les bondats del meu segle. Però noi, tendeixo sempre a prendre-hi part activa. A provar d’entendre el misteri, d’endevinar-ne la tramoia, de ser-ne partícip i no espectador, d’explicar-me’l i explicar-lo. Tot això és el mal que ens fa la cultura, mentre la sensata majoria gaudeix de l’espectacle.

Una operació de cervell, així la va definir la infermera mentre m’entraven al quiròfan. I ara penso que potser no era cap ironia: aquests dies de primavera per l’avinguda Gaudí passegen melics i malucs que si no són obra de Déu provenen directament de les perfídies de Llucifer. La morenor del temps, la jovialitat en ulls i llavis, la faldilla que frega el genoll, les corbes de la bona línia i l’harmonia amb la naturalesa.

I una cosa és mirar-s'ho, aplaudir, comentar-ho. Però una altra cosa és aquesta altra mirada: implicar-s’hi. Viure-ho. Provar d’entendre-ho, engegar la fantasia i el realisme al mateix temps. Celebrar-ho i sofrir-ho alhora. I sí, admeto que davant d’un d’aquests casos tot d’una vaig arribar a sentir la fiblada. Just a la punta de mi mateix.

Publicat al diari AVUI. 3-05-2006

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada