dimecres, 17 de maig de 2006

Ara, Catalunya!


“Dins la nostra nau, tan tempestejada i tan mal governada com es vulgui, encara hi resta l’ànima i la bandera”. Em permetran que reprodueixi avui la frase de Josep M. de Sagarra, escrita arran dels lamentables fets de l’octubre del 1934 i on alertava de la necessitat de defugir tot fatalisme. No cal dir que ara mateix les circumstàncies del país són afortunadament millors.

Però sens dubtes correm el mateix risc que en aquells dies, un alt risc de desencís i de cansament. Això s’alimenta també d’un tipus d’articulisme que en aquest sentit no ha variat gens des d’aleshores, lleuger, apassionat i irresponsable: que es creu clarivident, instal·lat en el plany esmolat.

Però també avui, com aleshores, els fets són molt més complexos del que poden semblar; i les responsabilitats són molt més complicades. I per això avui, com aleshores, no som unes simples víctimes del destí. Per molt que així ho sembli des del Compromís de Casp. De nou convé dir que alguns no estem disposats, malgrat la tristor del paisatge, a abandonar la nau ni el timó.

Tenim una terra immensa, poderosíssima, prodigiosa. Un racó de Mediterrani on val la pena néixer i viure, ric en la seva disposició geogràfica i humana. Som hereus d’una cultura ja assentada pels grecs i forjada pel feudalisme, embrions del nostre propi sistema civil. Disposem d’aquesta llengua amable, rústega i delicada alhora, envejable en registres i en riquesa, d’una musicalitat modesta i subtil. Hem tingut la major part de genis per metre quadrat de tot el planeta, i nostres són Llull, March, Pla, Miró, Dalí, Gaudí, Casals, Granados i etcèteres. El millor club de futbol delmón és de casa, i en el melic del món occidental, que és la pista de gel del Rockefeller Center, les pintures dels sostres propers són de Josep Maria Sert.


Hem sobreviscut guerres, dictadures i genocidis amb exemplaritat. Tenim una història intensíssima, i llegenda per a la bandera i per al patró. Som els de la venjança catalana d’Atenes, els de l’avalot dels Segadors, els de l’Onze de Setembre, els de les Bases de Manresa, els dels governs a l’exili i els dels molt honorables màrtirs. En un sol cementiri hi tenim tres cites anuals en deure d’homenatge, i per diada nacional hem adoptat el dol de qui no oblida.

Hem tingut polítics de l'alçada d'un campanar, impensables en la major part d’Estats sobirans. Sabem corglaçar-nos, endiumenjar-nos i encaterinar-nos. Per a qui ho vulgui oferim una dansa en cercle, lluminosa i festiva, que convida a l’optimisme. Hem estat els pioners de la industrialització peninsular, de la democratització peninsular, de l’europeïtzació peninsular.


S'ha dit solemnement que el món serà talibà o bé com nosaltres. Hem sabut progressar en l’adversitat sense renunciar a allò que som, hem donat proves de la nostra realitat irreductible, i per això després d’un Prat de la Riba vingué un Cambó, i després un Macià, i després un Pujol.

Tenim creativitat i l'esperit lliure, i també sabem que res no ens vindrà regalat. Hem tingut la virtut de donar tanta importància al continent com al contingut, hem demostrat la solidesa i la utilitat de la nostra existència. Hem estat sempre conscients de la fragilitat de tot, del valor que té qualsevol guany, perquè hem viscut en carn pròpia l’espoli i la derrota. Hem sabut no menysprear cap brisa que ens afavorís, per lleu que fos.


Els propers mesos hi haurà ocasions per demostrar que la nau encara avança. Que encara som aquí i que, conscients dels nostres errors, no deixem d’aprofitar les oportunitats. Que no ens dediquem a destruir-nos els uns als altres, a expedir certificats de mort o de puresa, sinó a construir tossudament. Que, com que tenim pressa, sabem esperar. Que no som fum, ni il·lusió, ni posat. Que sabem governar-nos seriosament i prestigiar les nostres institucions. Segar, però també llaurar.


Ho escric des del meu confessat independentisme: aquest nou Estatut no ens allunya de la llibertat, sinó que ens hi apropa. Com totes les coses sòlides, reals, palpables. Aquest és el veritable patriotisme, la veritable revolució: accions en positiu. Sense cap tipus de renúncia, i amb orgull. Jo vull creure, més que mai, en aquesta ànima i en aquesta bandera.


Publicat al diari AVUI. 17-05-2006

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada