dimecres, 19 d’abril de 2006

M'estic fent noucentista?

M’esgarrifo només de pensar-hi. I tampoc no ens alarméssim: precisament perquè he nascut en un entorn basat en aquest tipus de valors: ordre, raó,mesura, etc., és clar que tendeixo a buscar les escletxes de l’excés, el sentimentalisme i l’èpica.Per això sóc aquell sonat que algú de vostès deu haver vist conduir per la ciutat bramant “todo o amor que nos prendera / comose forade cera/se quebrava/e desfazia”, per això uso la vigatana com a calçat d’estiu i per això deu ser que emfascinen els cementiris. I per això sóc capaç de comprendre l’amic Alzamora quan es queixa (en aquesta secció, 31 de març) d’un exagerat predomini de les actituds noucentistes a casa nostra. I sí, és cert que hem viscut un procés estatutari sense dictador i sense grisos amb porra (però això sí: amb Xirinacs donant la nota), i que tot plegat ha estat molt jurídic,molt administrativista, molt tàctic: cosa de professionals. Però també és cert que l’èpica, en males mans,pot dur a Hamàs o aHitler. I que fins i tot per als romàntics hi ha d’haver normes i cànons. Sobretot per als romàntics. Per sort, en el meu cas, la genètica ja ha fet alguna feina.

Ara fa cent anys exactes que Eugeni d'Ors escrivia el seu Glosari, on fixava per a l’eternitat els valors del Noucentisme: harmonia, esforç, classicisme, formalitat... Davant les “abominades forces de descomposició”, provà de demostrar que tota l’emoció necessària en la vida es pot trobar en una migdiada de jardí de balneari. Fins i tot va gosar fer l’exercici (sens dubte pecaminós) de racionalitzar la bellesa i extreure’n un model moral, que és el recull anomenat La Ben Plantada. Comés notori, doncs, els saludables valors noucentistes esdevenen ridículs quan es prenen com a valors únics i absoluts: funcionen millor com a reacció, com a resposta, com a retorn a un cert ordre quan al nostre voltant ja només hi ha disbauxa, decadència i abús del pretext de la llibertat. Quan se’ns ha esgotat la paciència enmig del tot s’hi val: el populisme en política, la dodecafonia o el reaggeton en música, el minimalisme cretí en arquitectura i les cafeteres exprés en art contemporani. Vivim el segle de la lletjor i del despropòsit estètic, i arribarà a no saber-nos greu considerar-nos conservadors amb totes les lletres mentre els llibertins de pa sucat amb oli ens van empenyent cap a l’abismemoral.

Insisteixen que el progressisme és renegar de la corbata i que la transgressió és posar vàters a les òperes: d’acord. A partir d’aquí s’explica que l’independentisme consisteixi a manifestar-se un dissabte; algú altre ja vetllarà pels nostres dilluns. En aquest punt vull recordar que, si bé Enric Prat de la Riba va reconèixer que elnacionalisme català és descendent directe dels romàntics (La nacionalitat catalana, 1906, segons el mateixD’Ors “el llibre de capçalera de Catalunya”), els seus plantejaments, transgressors per a l’època,no li van impedir la construcció de tangibles, escoles i carreteres, una eficiència, una solidesa: evitar instal·lar-nos en uns eterns Jocs Florals. L’Alzamora diu que Pujol va funcionar sobre la base d’aquesta mentalitat de dilluns.És cert. Però no es tractava d’una formalitat sense contingut.Perquè vejam: qui, sinó
un romàntic insalvable, ens parlaria d’estimar la pols i les pedres dels camins i dèries semblants?

En definitva, vam fer bé de malfiar-nos d’aquest pretès progressisme, d’aquest pretès romanticisme. Avui posar-se normes ja no és una opció: és un deure. L’èpica per fer avançar el món, i no com a masturbació infèrtil. Autoritat moral contra potipoti. Prestigi contra estirabot.Mimoses contra clavells, harmonia contra efectisme, Mickey contra Cobi. I Beatles contra Stones. Polítics amb cotxe oficial contra suposats amics del poble. Avantguarda autèntica contra experiments genialoides. Coses belles que s’aguantin soles. I no perquè ens entusiasmi la mesura, sinó perquè ens convé. Al capdavall el Noucentisme no va posar fi al Romanticisme, sinó que el va salvar.D’Ors era un romàntic, per molt que mai no ho admetria. I Pla. I tants d’altres. Però avui, igual que aleshores, un decidit retorn a l’ordre ens ajudaria a distingir el talent entre tanta, tanta ruqueria.

Publicat al diari AVUI. 19-04-2006

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada