dimecres, 8 de març de 2006

En cos o en ànima

Aquest debat sobre la prostitució. Que si ara posem zones verdes per al seu exercici, que si legalitzem el francès a vint o el complet a dos-cents. Mirin-s’ho des de la banda moral o fent veure que no hi ha banda moral, però és evident que ni en tots els casos trobarem amor a l’art ni sempre trobarem vides en règim d’esclavitud. Desconec els percentatges i m’imagino que un club de carretera anomenat Punto G no pot ser un cau de dignitat ni de pulcritud, però sí que sé que les il·legalitats de les màfies no tenen res a veure amb el debat de fons.

És a dir, l'extorsió o l'estafa o la retenció de les persones contra la seva voluntat són delictes que tenen la seva previsió legal, i només queda confiar en l’eficàcia de les forces d’ordre perquè ho investiguin i ho castiguin convenientment. Però és que no parlàvem d’això. Parlàvem de si la venda (o el lloguer) del propi cos pot ser objecte de control, de límits o fins i tot de prohibicions. I fins a on.

El tema és interessant perquè posa a prova hipotètics liberals i hipotètics progressistes, que acostumen a deixar-se dur pel dogma, per la religió o per l’estètica. Atès que la religió hi té un paper delicat, perquè fou Jesús mateix qui reptà a llençar la primera pedra, parlarem en termes civils. I és clar, els drets civils només són drets en la mesura que podem disposar-ne.

En el fons es tracta de saber si una persona pot renunciar a la seva dignitat (si és que realment aquí la dignitat està en joc), a la seva integritat física o fins i tot a la seva llibertat. O no és això el dret a l’autodeterminació, al capdavall? I l’eutanàsia? Que no era una cosa tan digna? Alguns diuen i escriuen que la prostitució esclavitza de forma automàtica: una prostituta és, per si mateixa, una esclava de la irrefrenable libido masculina.

Primer, si això fos cert no sé qui dels dos és més esclau. Qui dels dos és, en condicions d’igualtat, la part dèbil. Però segon: aquí en principi no hi ha abús, sinó acord. No hi ha delicte sinó pecat.

Degradant per la dona? En tot cas, ho és per a totes les parts implicades. Sí que és del tot necessari que la llei intervingui per a posar-hi un cert ordre. I tant. I que sigui per defensar la prostituta, sí, però també per a defensar el client, la lliure competència, la higiene, la fiscalitat general, els drets del consumidor, etcètera. I no aquest pudor sobreactuat envers els llums de neó, la campaneta d’emergència o els pams de distància que hi ha d’una escola. Dèiem de regular, no de jugar a la puta i la Ramoneta.

Quasi mai és cert que treballar dignifiqui. En absolut. Normalment treballar comporta afrontar situacions injustes, exigències impossibles, presses desorbitades, escenes humiliants i complements no retribuïts. Que la nostra part degradada sigui la intel·lectual, o la simple disposició del nostre temps, ens posa realment a tanta distància moral d’aquelles (o d’aquells) que mercadegen amb la part física?

Al capdavall d'esclaus ho som tots una mica, negociant cada dia amb les nostres circumstàncies, fent allò que podem per millorar l’escenari o per sentir-nos més en pau amb nosaltres mateixos. I de fet també hi ha moltes esclavituds escollides, i no hi ha res com estar enamorat d’algú per acabar rebaixant la dignitat a uns nivells baixíssims.

I també podem ser esclaus de nosaltres mateixos, com li passa per exemple al govern d’aquest país. Per a ser veritablement lliures hauríem de ser criatures immunes a la dependència de res. És humana la vulnerabilitat, és humà el vici i la síndrome d’abstinència, és humà crear lligams i compromisos, ja siguin laborals, vocacionals o afectius. La veritable llibertat consisteix a poder escollir les pròpies cadenes: un privilegi que ja costa prou d’assolir.

En definitiva, davant de la venda o usdefruit de la pròpia carn, està bé que fem els reglaments propis de tot negoci. Com també ve regulada la venda diària del nostre cervell, el nostre talent o el nostre temps de jornada.

No oblidem que, normalment, la prostitució va molt més enllà del cos: com en qualsevol ofici, és d’esperar que es demani posar-hi també una mica d’ànima. Però aleshores, i això val per a tots els casos i les feines, que sigui amb protecció.

Publicat al diari AVUI. 8-03-2006

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada