divendres, 24 juny de 2005

Fado

No sé quants de vostès hi van ser, la setmana passada, al concert de Mariza al Palau de la Música. Quants van poder tenir el privilegi, el luxe. No acostumo a destacar esdeveniments culturals en els meus articles, però davant d’aquest veritable fenomen he de traslladar-los una espurna de la meva pròpia sorpresa. Ser present en aquell concert va ser fruit d’una sort rara i exquisida, com una atracció cega. Aquesta dona nascuda a Moçambic però bressolada a Lisboa, aficionada a l’art dels fados des que tenia només cinc anys, ha posat colors i llum a una música que fins avui ens imaginàvem només en forma de plany. Però més gratificant que el concert en si, que va ser un èxit inapel·lable, va ser la fortuna de la descoberta. La satisfacció de trobar una perla sense haver-la buscada, com si l’atzar de les onades volguessin posar-te-la en el camí. I també una inesperada invitació a les sensualitats de l’estiu que arriba.

Fa temps que tinc una passió estranya pels fados, una marea que em puja o em baixa segons els mesos. Però la màgia i l’embruix de Mariza, de qui lògicament ja persegueixo tota la discografia, és una força de la naturalesa que desconeixia. Va ser un simple pressentiment de mitja tarda, comprar les entrades, seure en una llotja i rendir l’ànima des del primer minut. Aquí tenim una concepció del fado encara molt folklòrica i afectada. Veiem Portugal amb aquesta enganxosa melangia portuària, de tramvies rovellats i ciutats ancorades, i en aquest seu cant sempre hi reconeixem lament i enyor. Mariza, que té una base evident i que per tant domina el vessant més típic de l’art, hi ha volgut posar una alegria descarada. Alguns crítics diuen que són pessics de la seva Àfrica natal, arranjats a través de la percussió; jo penso, més aviat, que Mariza ha posat una mica de vi negre al fado. Una feminitat generosa, cordial, jove. Si aquest tipus de cant és líquid com el curs d’un riu, ella hi ha posat cabal i cascades. Amb aquell concert (més que no pas amb els seus discs), se’ns va fer present un estil de fado que ha sabut deixar l’hivern enrere. Fins i tot ens va descobrir notes que mai no hauríem esperat, però que embellien audaçment les frases. Se’ns va endur arran de mar dalt d’una veu de lleugeresa sobrehumana. Però sobretot, mai no havia sentit cantar fados amb el cap tan alt ni amb un somriure tan impúdic.

Fou envejable la connexió entre ella i la part portuguesa del públic que contribuïa a exigir més bisos. Mariza va saludar-los efusivament i va llançar constants referències patriòtiques. Portugal ha sabut mirar cap a l’Atlàntic per no haver de respondre a les seculars provocacions de la raça veïna, tan inherents, al final tan previsibles. És un poble que ha sabut mantenir-se digne i protegir les essències, encara que hagi estat a base de tapar-se les orelles i girar-se d’esquena. Un divorci preventiu. Per això els portuguesos no s’avergonyeixen de geminar la ela, ni d’exhibir arreu el seu folklore, ni de les seves limitacions com a país. Tot i així Mariza, entre els seus constants balanceigs de faldilla, va saber tenir l’amabilitat de dir que, per ella, tots els qui estimem la seva música som compatriotes seus. Compassiva mentida.

I en un dels crits més ben refilats de la cançó Primavera, just en aquell instant en què la veu es fa enfiladissa i es perd enmig del silenci del Palau, en aquell moment de tensió musical on saps que la melodia ha de tornar però només quan decideixi tornar l’ànima de Mariza, en aquell punt exacte i culminant dels múltiples virtuosismes de la nit, enmig de la muda expectació del públic de Barcelona, va sentir-se una veu des de les últimes files de platea. Una veu de noia segurament estrafeta i amb tanga fúcsia, l’anònima expressió de la vulgaritat que envolta aquesta ciutat que se suposa més europea (i en aquell moment més portuguesa) de la península, un baix impuls que va abocar damunt del vol de Mariza un bàrbar i incivil “¡ole!”.

Aquest país no té cap solució possible.

Publicat al diari AVUI. 24-06-2005

divendres, 10 juny de 2005

Ai, Titot!

Quan a TV3 no fan propaganda socialista hi fan un programa ben pensat, educador i alhora entretingut que es diu El favorit. O el feien, perquè ahir van emetre’n l’última edició. La circumstància m’ha agafat llegint el llibre L’últim Cambó, del professor Borja de Riquer, que tracta l’època més discutida d’aquest líder catalanista de principis de segle: uns anys tan controvertits que avui li han valgut l’última posició al rànquing del programa (fins i tot per darrere de la quota femenina d’Ermessenda de Carcassona o d’un tèrbol Roderic de Borja). Vaig restar atent el dia que anunciaven que la següent emissió es dedicaria a la figura de Cambó. Aquell dia tocava Serrallonga i hi va haver l’actuació musical d’un home amb cara de nyerro trabucaire que es diu Francesc Ribera, àlies Titot. En sentir anunciar qui seria el protagonista de la propera setmana, el líder dels Brams va fer una ostentosa ganyota. Un gest de clara desaprovació, de mal d’estómac, de vísceres alterades. Un reflex automàtic, un rot de l’ànima executat davant del mateix presentador. L’instant televisiu, que fou pagat per tots nosaltres, aconseguí trasbalsar-me.

D’entrada, criticar la ganyota del músic seria fàcil. M’hi podria recrear molta estona: Cambó va ser successor directe de Prat de la Riba, pare ideològic del nacionalisme català; va dirigir la Lliga i la va convertir en referent del catalanisme polític; fou el millor orador de l’època, com Pla es va encarregar d’acreditar; entre moltes altres coses, sense el seu mecenatge mai no hauria existit el Diccionari de Pompeu Fabra; va ser el primer diputat al Congrés a deixar clar que el nostre problema no és de descentralització administrativa, sinó d’identitat nacional; tot això, que correspon als anys més brillants del personatge, és suficient per reclamar menys ganyotes i més respecte. Una carta de serveis que d’entrada haurien d’envejar molts dels qui tant enarboren l’estelada, sobretot els qui quan escriuen “independència” sempre hi han d’afegir “i socialisme” (i així ens va). En aquest país de viscamacians i moricambons està sobrevalorada l’estètica, el petard i el renec. La façana. Tot això ho dic en contra del gest d’en Titot, que penso que es podria haver estalviat. Ara bé: i el mateix Cambó? Ell no en té cap mena de culpa?

La Lliga va pagar car el seu excés d’intervencionisme en política espanyola: d’aquí l’escissió d’Acció Catalana i els desastres electorals. Per rematar-ho, durant la guerra molts lliguers van posar-se al cantó dels “nacionals”. Se’ls ha defensat dient que es pensaven que la dictadura seria breu; que en una guerra cal prendre bàndol sense mitges tintes; que s’escollia entre la dictadura dels militars o la del proletariat; que si el sentit de l’ordre... Però si volem saber què és el que ha dut Cambó a la cua del nostre rànquing mitològic (a anys llum de Macià), no podem negar que aquesta deriva dretana, mancada d’èpica, ultraconservadora i contrària a la tradició liberal i catalanista de la Lliga hi ha jugat decisivament.

L’esquerra té una gran tradició populista i agitadora. Per això el missatge musical d’en Titot té èxit i mou masses: ho envejo de debò. Però ara és l’hora de preguntar-se si el desprestigi que va patir Cambó per participar en política espanyola, o –salvant les grans distàncies– les crítiques que va rebre Pujol per donar suport a qualsevol partit destinat a governar l’Estat, si totes aquestes abrandades condemnes que es van fer són aplicables o no a ERC. No només pel seu suport a Zapatero, que de moment s’ha fet notar més a Iraq que no pas a Catalunya, sinó per deixar que el PSOE marqui la pauta del nostre govern i de l’elaboració del nostre Estatut. Què en dirà la història, de tot això? Fem una juguesca? Jo dic que el rànquing de l’any 2050 posarà Pujol per sobre de Macià i de Cambó junts; que el premi Nobel Sala i Martín estarà a la llista; i que, per descomptat, no hi haurà cap referència a la parella de la corona d’espines.

Publicat al diari AVUI. 10-06-2005