divendres, 18 març de 2005

Plaques

En aquest llit Yoko Ono va demostrar que no hi ha geni que no pugui caure en les urpes d’una bruixa lletja i malvada. Aquesta esplanada amb arbres i gronxadors havia estat abans una plaça dura d’en Bohigas. Dalt d’aquesta cadira de rodes Cristopher Reeve va plantar cara a la kryptonita en nom de tota la humanitat. En aquesta taula el senyor Pla va obrir la llibreta i va concloure que la mediocritat s’assembla molt al cafè amb llet. Amb aquest pot de sopa el senyor Warhol va posar un mirall al món, a desgrat dels miops. Amb aquest premi Sebastià Alzamora va descobrir que només ens agrada quan és en Sebastià Alzamora. Davant d’aquesta cabina de telèfons la noia va acceptar tenir cura, almenys per uns dies, d’un escriptor disfressat d’advocat. En aquest plató de televisió Mikimoto va fer el millor programa que s’ha fet mai en aquest país. Dins d’aquest taxi el senyor Salvador Sostres, dit alçat i verb irreprimible, va llançar la solemne proclama en contra dels finals tristos i a favor de l’alegria. En aquest balcó un senyor lleonès va sortir investit, per primera vegada a la història, president de la Generalitat de Catalunya. Dalt d’aquest turó va néixer una idea de país que el va salvar de les ruïnes. En aquesta platja Charlton Heston va condemnar-nos per haver derruït la llibertat. En aquest piano Debussy hi va aconseguir atrapar la lluna. Mirant aquesta constel·lació en Jaume Cabré va començar una de les millors novel·les de la literatura catalana del segle. Per aquest passadís del Palau de la Música va poder passar una senyora amb bastons, amb tota la seva família, mentre els Petits Cantors de Viena estaven encara en calçotets. Assegut en aquest banc, enmig d’un entorn profundament pessimista, Johan Cruyff va decidir que el Barça guanyaria el Ligo. Dalt d’aquest escenari Lluís Llach va demostrar que ens domina les ànimes però també que no dominarà mai la política. Aquesta enquesta del nostre diari és gentilesa dels nostres més honorables subscriptors. Québec: Je me souviens. A bord d’aquest transatlàntic abandonat als molls de l’oblit va navegar Grace Kelly fins a Montecarlo per convertir-se en princesa. En aquest despatx es va fer un jurament pel futur Estatut sense saber que es podria estar cometent perjuri. Al fons d’aquest restaurant del passeig de Santa Mònica es reuneixen tres amics, un cop al mes, pel plaer de parlar sense màscares. Per aquesta avinguda mitja ciutat va sortir a saludar el Caudillo, serveixi aquesta placa com a etern recordatori. Sota aquest firmament inabastable es va decretar que la nit només existeix a les latituds polinèsies, i que la resta són escenaris i attrezzos. Aquest palau fou pagat i construït pel senyor virrei sense imaginar-se que acabaria sent per sempre el Palau de la Virreina. Amb aquesta camisa de dormir Audrey Hepburn podria haver ballat tota la nit. En aquest camp de futbol es van arribar a aplegar cent mil persones per cridar que som una nació, per molt que avui sembli mentida. En commemoració del dia que el RCD Espanyol va canviar de nom per sempre. Al Fossar de les Moreres hi he clissat més d’un traïdor. Prohibida l’entrada a tota persona que prefereixi Stones que Beatles. Avinguda Pujol, abans ronda del General Mitre. Avinguda Maragall, abans carretera del Carmel. Plaça Clos, pròximament plaça Tortell Poltrona. En el dia d’avui s’obrí la nevera no-frost on reposa Walt Disney. En reconeixement de tots els qui han lluitat per nosaltres sense que haguem sabut estar-hi a l’alçada. En aquests estudis va existir, al seu dia, una ràdio líder i nacional. En aquesta escola d’elit hi estudien els fills d’un polític d’esquerres: governem, però encara hi ha classes. Per aquí va passar Woody Allen. Monument al patiment de totes les àvies. Amb les restes d’aquest cor trencat vas poder començar a sentir-te reina de debò. Primera pedra de l’ambaixada catalana a Madrid. En aquesta habitació de Viladrau va tancar els ulls un àngel que mai no ens perdonaria la nostra tristesa.

Publicat al diari AVUI. 18-03-2005

divendres, 4 març de 2005

Tripartit a l'ombra

Els governs a l’ombra es fan quan s’està a l’oposició. Vostès ja ho saben, es tracta d’una mena de ficció en què hi ha uns hipotètics consellers que exposen de tant en tant allò que hipotèticament farien si hipotèticament governessin. Aquestes últimes setmanes el tripartit ha demostrat ser exactament això. No només perquè la imatge d’absolut desgovern fa posar la pell de gallina, tant en la crisi del Carmel com en el dia i dia de ja fa més d’un any, sinó perquè l’única obsessió consisteix encara a atacar els seus adversaris. Estem davant d’una irremeiable vocació d’oposició, congènita i malaltissa. I avalada, tot sigui dit, per uns resultats electorals que ja ho advertien.

Al ple del Parlament en què Maragall va perdre els bolquers, els ciutadans vam poder veure amb claredat meridiana que tenim un personatge agre, fràgil, insegur i irascible assegut a l’escó de la suposada primera autoritat del país. Des d’aquella humiliant derrota dialèctica, des d’aquella incapacitat per contenir-se, des d’aquelles acusacions sense proves i sense venir a tema de res, sabem que ja no tenim un president honorable. Ni molt, ni gens. L’honorabilitat no va implícita en la cadira sinó en la persona. Ens governa una mena de Neró incendiari que prefereix cremar la ciutat abans que li prenguin la lira, abans que demanar disculpes. Disculpes clares al país, i no suflés. Aquest episodi potser no li costarà el càrrec, però li ha costat l’honorabilitat. Sens dubte.

La frase del polític Maragall que passarà a la història serà la següent: “Aquest país no el reconeixerà ni la mare que el va parir”, pronunciada en els seus dies de candidat. És de les poques profecies encertades que se li coneixen. La irresponsabilitat presidencial ha transformat Catalunya en una gran Marbella de segona divisió on podem llançar qualsevol acusació i així provar de sortir del pas. “Com que vosaltres em critiqueu (i això és en si mateix una ofensa), proclamo solemnement que sou uns corruptes”. Aquesta és la mena de gestos desesperats que marquen la qualitat exacta d’un polític, i ja no diguem d’un president. Però també indiquen que aquest govern està més enfeinat a fer d’oposició que no pas a governar res. Els socialistes actuen sota el lema de “la millor defensa és un bon atac”, sense amagar-se’n, o fins i tot el del “vostè no em cridi” que va deixar anar la consellera Tura a una veïna del Carmel; els republicans (ho sé per experiència) actuen sota el de “cap agressió sense resposta”, de tradició paramilitar i enfocat a no acceptar ni una sola crítica, i els ecosocialistes proclamen la cultura de la pau en veure que podrien veure trontollar els seus càrrecs. És amb aquesta arrogància explícita, amb aquest esperit destructiu i ofès amb tothom, és així com s’ha gestionat el desastre del Carmel. I com es gestiona el país.

En la crisi del Carmel s’hi engloba tota la manera de fer d’un any i escaig de tripartit: improvisació, manca d’idees pròpies, ceguesa en la continuació de l’obra feta, censura i manipulació informativa, nomenaments d’arrel familiar, descoordinació departamental, humiliació davant del govern de Madrid, desconfiança interna... Si bé el principal responsable n’és el president, també hi tenen una alta responsabilitat les forces que el van votar i que el voten. El president ens representa a tots quan fa el ridícul que fa, però sobretot representa les opcions que el recolzen. Aquest és el president del govern d’ERC i d’ICV. Això és el que ens tenien preparat per quan les sumes sumessin.

Davant d’aquests atacs de l’oposició, vull dir del govern, és lògic que el partit calumniat es defensi amb totes les seves armes. CiU fa bé de no abandonar la ponència de l’Estatut, però no acabo d’entendre que no demani la dimissió del president. Acusar sense proves és més que un delicte: és una demostració d’indignitat per ostentar el càrrec. Que avui hi hagi algú que encara discuteixi la reacció del calumniat, és intolerable però també és lògic: tota força de govern té la seva legítima oposició. Encara que aquesta s’assegui als escons d’un govern a l’ombra.

Publicat al diari AVUI. 4-03-2005