divendres, 21 gener de 2005

CiU: segon paràgraf

És molt lògic que ningú no entengui res de l’actual moment polític: sembla que s’ha imposat la política d’improvisar i salvar cada dia els mobles. ERC ha lligat la seva sort a les suposades bones intencions del PSOE, justament quan se’ns anuncia (i si no es vol veure ara, es veurà més tard) que l’Estatut haurà de passar l’examen del PP. Els socialistes han ordenat que tots tranquils. Per raons molt misterioses s’ha anul·lat tota capacitat de reacció republicana davant d’aquesta manera poc subtil de carregar-se no només el text de la conxorxa del Tinell, sinó també l’esperit de Miravet. Un esperit que cada dia s’assembla més a un espectre, a una ànima en pena. A aquest pas potser acabarem parlant, Déu no ho vulgui, del trist fantasma del castell de Miravet.

Davant d’aquest escenari fosc, confús, tragicòmic, està cantat que al final serà CiU qui es quedarà sola recordant les solemnes promeses del senyor Zapatero. Les promeses són promeses, sí, però la solitud és la solitud i és molt dura. El primer repte que es planteja a CiU és per a aquest any mateix, i consistirà per tant a aguantar aquesta batalla contra els elements sense semblar simples barrufets rondinaires. Cal tenir en compte que, com ja succeeix ara, els intel·ligentíssims tertulians de les nostres ràdios coincidiran a analitzar que “a CiU estan desubicats” i es quedaran tan amples. Ha començat la caça del nacionalista, aquí i a Euskadi. Premissa número u.

Però hi ha un altre repte plantejat, més enllà de les circumstàncies: es tracta de saber quin és el segon paràgraf que CiU es vol escriure per a si mateixa a les enciclopèdies. No hi ha dubte que el primer paràgraf llueix força i que la tasca feta fins ara en termes de reconstrucció nacional (des de TV3 fins a les negociacions de traspassos) no ha estat realitzada per obra de màgia. Sovint s’ha dut a terme malgrat les traves dels qui avui dirigeixen el país i en el seu dia ja van dirigir Espanya. Sobta veure encara algun convergent atemorit o avergonyit per 23 anys de govern que es poden exhibir amb molt d’orgull. Per entendre’ns, el que té Maragall de moment és una vaga promesa a Salamanca i el tripartit ja ho proclama com el gran “regal”.
Però jo no els vull parlar de tècniques de màrqueting sinó del segon paràgraf de CiU, d’aquell que pot existir o pot no existir. Pot no existir si la por s’imposa, si triomfa la idea que el “canvi” del país és quelcom de més profund i sòlid del que és. Només cal recordar les paraules de Miquel Iceta al Parlament, poc després d’assolir el poder, que retraten amb exactitud la profunditat de tot plegat: “El canvi és que vostès abans governaven i ara no governen”. Que no li càpiga cap dubte a ningú, doncs. El canvi era això i només això.

Ara bé: després d’un primer paràgraf sempre ve un punt i a part. I aquí és a on vaig. Perquè un punt i a part és un punt i a part, un canvi de perspectiva, una evolució. Lògicament es pot continuar escrivint en el mateix to i també del mateix tema, amb el mateix estil. El que ja no es pot fer és repetir el que ja s’ha plasmat abans, per molt brillant que fos, per molt que es provi amb altres paraules o amb sinònims. I aquest és el veritable repte de CiU, quan les generacions nascudes sota la democràcia esperen discursos enfocats a vint anys vista. El relleu de persones s’ha fet amb èxit i ara cal incidir en el contingut. És a dir, quin és el pla Mas? Què aporta la nova CiU als plantejaments històrics del nacionalisme? Quina mena d’empremta es vol deixar a partir d’ara? Quan CiU parla de “tornar a governar”, ho planteja per fer què exactament? O és que es vol un simple “canvi” al pur estil Iceta? Per tant, no es tracta de conèixer el programa electoral d’antuvi, que és per a una legislatura, ni de limitar-se a evidenciar el desgavell del tripartit, sinó d’inspirar un nou missatge que defugi la simple inèrcia del passat, que cultivi una nova il·lusió. Això requerirà dosis de gosadia, és cert. Però creguin una persona del ram: la gosadia veritable no és la de trobar un segon paràgraf adient. El principal acte de gosadia ja va ser el de posar-se un bon dia a escriure.

Publicat al diari AVUI. 21-01-2005

divendres, 7 gener de 2005

Sí, dos catalanismes

El que no acabo de comprendre és que, quan un altre partit nacionalista arriba a pactes a Madrid per obtenir-ne “beneficis per a Catalunya” (sic), això sigui en tota regla un catalanisme de “col·laboracionisme i subordinació” mentre que, quan ERC posa Zapatero al capdavant del govern de la Generalitat i li vota els pressupostos (a canvi potser de Fresno, o de la seva pròpia expulsió com a conseller en cap), això només sigui “no rebutjar col·laborar amb Espanya” com a “etapa forçada”. Home, doncs costa d’empassar. L’estelada fa molt de goig però ja no ens pot impedir ser rigorosos a l’hora d’avaluar trajectòries i resultats. Diguem la veritat: avui ja no hi ha cap dels dos partits nacionalistes catalans que no hagi practicat el que ell anomena “col·laboracionisme”, tot i que, probablement, traslladar el comandament de Catalunya al carrer Ferraz de Madrid quedi com un capítol negre en la llarga història del moviment. No hem passat de l’“escolta, Espanya” a l’“adéu Espanya”, sinó al “fes-nos-ho tu, Espanya”. Segur que en traurem alguna cosa, és clar, però la més bella de les sucursals de Bodegas Osborne no deixa de ser una sucursal (i això té el seu propi isme al diccionari, convé fer-hi una ullada). En termes d’Uderzo i Goscinny, aquí ha passat el següent: que, per un joc de càlculs, el poblat d’Astèrix s’ha transformat en una província romana. Privilegiada, però província. Amb els seus fòrums, els seus prefectes i els seus centurions. Ave, doncs.

S’ha dit que la fórmula alternativa, ERC+CiU=CAT, és excloent. Siguem també justos aquí: el fet que d’altres no es vegin inclosos (ni tan sols ara que governen) dins del que entendríem com a moviment nacionalista no és cap exclusió sinó una legítima i clara autoexclusió. I en tot cas, la virtut de pactar amb socialistes o populars “inclusivament” (per exemple de cara a l’Estatut) no té per què implicar, dic jo, lliurar-los les regnes del país. Segurament, si aquí va agradar més la fórmula ERC+PSC=ZP, és perquè era l’única que permetia a ERC aparèixer com a vencedora d’alguna cosa sense haver vençut res encara. Ni tan sols una victòria “ideològica”, com se’ns diu: aquí l’única victòria fou la d’un esquerranisme anti-PP, tan fugisser i buit com això. Ara es vol fugir d’estudi parlant d’Europa, quan els “collaboracionistes” que donen un sí crític al Tractat europeu són precisament els mateixos que impulsen el pla Ibarretxe. Mentrestant, aquí es van tolerant incompliments dels acords del Tinell i ja s’apunta a un Estatut “acceptable a Madrid”. Jo prometo parlar aviat sobre les mancances de CiU, i és cert que no es pot fer en un any el que no s’ha fet en 23: tot i així, malauradament, les noves generacions de sobiranistes ja no esperem d’ERC que facin gran cosa en un any ni en quatre. Només els podem demanar que es limitin, en la mesura que encara sigui possible, a deixar de desfer-ho.

Publicat al diari AVUI. 7-01-2005