dimecres, 16 de novembre de 2005

Joves perfectes

La crisi dels trenta és allò que et passa quan t’adones que ja és impossible que siguis astronauta, ni futbolista, ni concertista de viola. Hi ha moltes maneres de definir-la, sobretot un cop ja creus que l’has superada. En una de les darreres sobretaules sobre el tema, un dels presents va arribar a la conclusió que els trenta són com el joc de les cadires: tant si t’agrada com si no, la música ha deixat de sonar. Bé, la metàfora podria funcionar, però caldria matisar que prendre seient no consisteix sempre en una sola manera de situar-se, d’asseure’s. Ja no tot passa per contraure, consumar i fertilitzar un matrimoni, sinó que ens trobem amb noves figures sociològiques que mai no havien existit. Una d’elles és la dels joves perfectes.

Els veureu de totes les edats, a partir dels 27 o 28. Apareixen quan tenen una feina més o menys estable,un nivell adquisitiu més que digne i una edat encara puixant. Per molt que puguin semblar superficials, estan tots ells compromesos en una causa noble, difícil i costosa. Tenen una gran responsabilitat adquirida, perquè saben que ningú no els farà segons quina feina. Els joves perfectes estan sols, i només poden comptar amb ells per esdevenir els impulsors de la seva pròpia causa.

Ser un jove perfecte es presta a caricatures, però no és segur que sigui una sort. Fins i tot de vegades no és una opció. El corrent de xats,mails, mòbils i presses que existeix avui convida a deixar-se d’històries i concentrar totes les energies en un mateix. El jove perfecte és solter (o soltera), per descomptat, i té un bon nivell d’estudis. Està obsessionat per allò que anomenem “realitzar-se” o “viure”, i sovint ho enfoca quasi tot al voltant de la seva professió o del seu hobby. Té temps per acabar de saber si és hetero, homo, metro o über. Decora casa seva de forma estudiada, mirant de semblar el més“autèntic” possible. Està allunyat de tot projecte de vida en família i encara més de qualsevol idea de descendència.Fins i tot és contrari a comprometre massa els seus sentiments, perquè ja se sap: adoptar un compromís pot posar-te algun dia en una situació compromesa. Dedica una o dues hores diàries al gimnàs, pot llegir tots els llibres del món,s’ocupa d’anar a totes les festes i de conèixer tothom.Procura forjar-se una imatge impecable i té la dèria del triomf i de l’èxit, ja que sap molt bé que en aquest món, si no aconsegueixes brillar entre els altres, acabes brillant per la teva absència. És un jove segur d’ell mateix, decidit a invertir-ho tot en una nova idea de felicitat que ja fa temps que no s’associa a la convivència familiar. De fet, a res que s’hagi de conjugar en plural.

Ja he dit que això es pot veure amb bons ulls i amb simpatia: però el que és inquietant és l’última parada d’aquest projecte (suposem) de vida. Convindria preguntar-se si l’ego d’una persona té límit, si la perfecció és sempre perfectible i si realment és només tasca d’unmateix. Aquesta nova espècie social no és necessàriament feliç, és clar: tot plegat porta molt de temps i molta feina. A més, el fet de tenir aquesta única responsabilitat fa que el fracàs sigui jutjat de forma molt severa. Però més enllà d’això, cap a on porta l’actitud d’escepticisme envers tot el queno sigui la pròpia persona?No em refereixo només al solter o soltera vocacional, sinó a l’egocentrista vocacional. No sé si es tracta d’una actitud que pugui aguantar tota una vida, i en qualsevol cas els sociòlegs haurien de seguir-los ben de prop i comprovar-ho. El que tinc una mica més clar és que el sistema no pot aguantar la generalització d’aquest model.

L'individualisme és l'origen de molts drets,i el resultat de moltes lluites encapçalades pels liberals i humanistes de tots els segles. Ha obert la persona al món i l’ha protegida dels intervencionismes sovint totalitaris, posant-la al bell centre del sistema de valors. Però tot i així, encara no sabem si tants individus aïllats són viables.Dubto que ho siguin, si volem mantenir una mínima estructura del que entenem com a comunitat social. Tendeixo a pensar que el sistema no serà capaç d’aguantar l’expansió d’aquesta nova figura, i no només parlo en termes sociològics: certament, la majoria d’ells acaben sent senzillament inaguantables.

Publicat en el diari AVUI. 16-11-2005

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada