divendres, 9 de setembre de 2005

Tothom al Fossar



Cadascú té la seva raó, començant per aquells que apostaven per un país en canvi i no per un país en crisi; també aquells que saben detectar els perills que ens envolten, els més evidents i els més subtils; els qui s’estimen la llengua i la cultura, però també els qui comprenen que en tot plegat ens hi va la butxaca; els qui de cap manera no consideren que els drets històrics d’aquest país siguin un acudit, i molt menys sota la torxa encesa; els qui han llegit una mica d’història i saben que només hem progressat quan hem tingut les mans lliures; els qui es van il·lusionar amb la creació de TV3 i Catalunya Ràdio i ara han de veure-les deliberadament devaluades; tots els qui hem estat alumnes del professor Marc Carrillo, aleshores un expert en les interpretacions més generoses de la Constitució, i que ara es posa a votar com el PPSOE; fins i tot aquells pobres innocents que s’havien cregut que tenim els mateixos drets que el poble basc; molt especialment els qui des del primer dia van lamentar que al balcó aparegués una ombra de Ferraz; els qui havien proclamat “hem de salvar el PSC” i ara corren a provar de salvar els pocs mobles que ja teníem; els qui van xiular el govern sortint a la plaça Sant Jaume, convençuts que l’anomenada esquerra donaria una lliçó de governar; també tota la classe periodística atenta a les promeses d’independència informativa del Maragall candidat, però que com a president van quedar matisades en autonomia i gràcies; els qui esperaven allò de la paritat de sexes i que el govern no seria una escandalosa oficina de col·locació familiar; els qui van viure, en directe, com el conseller en cap de tota una nació era destituït per instruccions d’un fax madrileny; aquells que encara esperen el CAT a les matrícules, que la senyora Tura donava per fet; els que no van llegir en cap programa electoral la pujada de la gasolina, i en canvi sí que hi van llegir la promesa d’eliminar peatges; els veïns del Carmel que encara resideixen en hotels, i aquells que senzillament encara esperen els dòlars promesos; els reporters que van rebre instruccions de com filmar i com cobrir la catàstrofe; tot el col·lectiu de dones maltractades; el poble israelià i la comunitat cristiana, encara estupefactes per l’escena de la corona d’espines; els qui van anar a aplaudir la gesta de Macau i van rebre de premi la bufetada de Fresno (gentilesa del “gobierno amigo”); els qui van assistir a alguna representació del Festatut i encara es pregunten com és que al conseller roig-verd li aguanta la cara; els qui guarden alguna esperança que a Frankfurt no hi anem com a simpàtica i peculiar regió espanyola; aquells que al seu dia van saludar la creació de l’Institut Ramon Llull; aquells que van detectar un exercici de sobirania en les avui desmantellades oficines catalanes a l’exterior; els qui van protestar al seu dia pel túnel de Bracons i els qui encara volen saber què passarà amb la connexió elèctrica; els promotors i constructors que van haver de sentir-se dir lladres i corruptes al bell mig del Parlament per tot un president; les famílies (o nuclis de cohabitació) que volen poder escollir a quina escola porten els seus fills, si no és massa demanar; els qui van arribar a somniar en la unitat nacionalista; els qui diumenge no aniran al Parc de la Ciutadella o bé hi aniran a xiular, i no precisament contra la cantaora...


Tots ells haurien de passar demà a la nit pel Fossar de les Moreres. Està previst que s’hi pronunciï un molt honorable discurs.

Publicat al diari AVUI. 9-09-2005

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada