divendres, 23 de setembre de 2005

Possibilisme

Reconec que ara voldria poder escriure sobre altres coses, però assegut davant l’ordinador no puc evitar de mirar-me el meu fill de quinze mesos i pensar que el que surti ara del Parlament de Catalunya haurà de viure-ho ell, o sofrir-ho, durant ben bé trenta anys. És per això que cada article i cada esmena esdevenen crucials en aquest moment, i no només perquè determinaran si som una nació o una casa de nines, sinó també perquè cada renúncia impedirà reivindicar greuges durant un bon grapat d’anys. Tot el que no escrivim ara no ho podrem plantejar en el futur per pur sentit de la vergonya i de la lleialtat al Parlament. O sigui que, més que mai, té sentit que els escriptors parlem de política i d’Estatut. Perquè tenim una mica de legisladors, perquè tot allò que posem en un llibre és llei dins del seu propi univers, i perquè té vocació de perdurar. Un escriptor sap més bé que ningú el risc vertiginós que hi ha en cada paraula.

I, en el fons, la setmana que ve tot es reduirà a una sola equació: o tenim un Estatut digne, blindat, justificat en drets històrics i que ens doni sobirania (no només resultats a llarg termini, sinó sobirania) en la recaptació i gestió dels nostres impostos, o bé tenim un text escrit a conveniència del PSOE. Doncs bé: en aquesta dinàmica hi ha un partit que té (per segona vegada, tot sigui dit) la responsabilitat històrica de decantar els nostres destins cap a un costat o cap a l’altre. M’atreveixo a pensar que ningú no ha votat mai ERC perquè faci d’àrbitre amb camisa negra, sinó perquè jugui i marqui gols, si és possible, en porteria contrària. Com bé va dir el seu líder, en cas de no ser constitucional tot plegat, la culpa no seria de la voluntat del poble de Catalunya, sinó de la mateixa Constitució. Tot això deixant de banda que no hi ha cap article que prohibeixi a Catalunya disposar d’un concert econòmic. I que el govern “amic” de Madrid ja ha deixat clar que en el fons només es tracta de si el text estatutari els agrada o els desagrada. Amb tot això, amb les màscares ja fora, no hi ha cap excusa ara per no fer l’Estatut que ens cal. Aquest és el veritable possibilisme, el d’aprofitar les possibilitats que ens dóna la composició parlamentària d’avui i que no es donaven l’any 1979. Com deia aquell, pitjors que els Estatuts retallats són les ànimes retallades.

Militants d’ERC em vénen amb l’argument que no es pot fer un Estatut sense el PSC. Sí, és cert (i hom es pregunta si aleshores potser, amb la lògica d’abans, el problema no seria Catalunya, sinó el PSC). Però, tot i així, ningú no s’imagina el principal partit del govern votant “no” contra el seu principal projecte de legislatura. És a dir que l’opció per un bon Estatut, l’opció de la no- renúncia als propis principis ideològics, no faria inviable l’aprovació del text. Ben al contrari: és l’única forma de fer-la viable. Dit d’una altramanera, CiU es pot permetre perfectament votar en sentit negatiu i poder defensar aquesta posició davant les urnes i la història. El PSC, en canvi, no. Aquí, doncs, no hi ha cap àrbitre que hagi de posar pau entre dos bàndols (ni amenaçar amb reformes electorals: representa que això és una negociació i no un atracament amb navalla). El que hi ha són dues opcions contraposades, dues maneres d’enfocar el nostre futur a 30 anys vista. L’únic que ha de fer ERC és triar en quina de les dues opcions es troba més còmoda. La setmana que ve sabrem si el nostre Parlament es decanta per una claudicació en tota regla o bé pel veritable possibilisme.

Publicat al diari AVUI. 23-09-2005

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada