divendres, 2 de setembre de 2005

Cultureta

Fa unes setmanes la Fundació Catalunya Oberta va convocar alguns autors, editors i persones del ram per reflexionar sobre la política cultural del govern, sobretot al voltant de la Fira de Frankfurt. Les conclusions van ser poques, però les intervencions van ser apassionades, i em guardaré de reflectir-les aquí. El que és important és que per primera vegada vaig ensumar, en una reunió que era fruit de la iniciativa privada però també de l’angoixa acumulada durant dos anys de govern (és un dir) tripartit, una atmosfera d’incipient clandestinitat. Perquè vostès em comprenguin, jo no he viscut mai en la clandestinitat i mai no he sentit la por, ni la més petita sospita (només faltaria!) de veure perseguides les meves idees. I si bé era reconfortant comprovar que veus autoritzades compartien diagnòstics, i feien esclatar una indignació fins aleshores potser reprimida o modulada, al mateix temps la sensació d’orfandat era absoluta. Però era més que simple desemparament o solitud professional: per primera vegada vaig experimentar clars indicis de persecució, símptomes creixents de cacera de bruixes. El fet que visquem en democràcia no oculta ni evita que els qui tenim una mateixa sensibilitat puguem trobar-nos ara mateix molt propers a la lluita privada, clandestina. Per això aquest article va dirigit a cridar el mal temps.

Mirin: que la llengua catalana recula al carrer és un fet incontrovertible, palpable, notori. És cert que el marge de la política lingüística és petit, però evidentment el prestigi d’un país va lligat al prestigi i la solidesa del seu govern, i això incideix en el prestigi de l’ús de la llengua, i sobretot en l’autoritat que caldria poder aplicar. Autoritat civil, però sobretot moral: i apunto a tall d’exemple que havíem tingut un president que ens esbroncava per no reclamar menús en català. El tracte que rep la llengua als mitjans de comunicació públics també hi té alguna cosa a veure (fa poc en Manel Fuentes va haver de saltar davant la insistència d’en Pellicer d’anomenar-lo Manuel), així com el tracte dels símbols i les referències nacionals: s’ha escrit molt sobre això i no insistiré sobre el llenguatge dels informatius, que a més de propagandístic és netament regionalista. Que TV3 hagi perdut prestigi i audiència no és només cosa de professionals, que encara n’hi ha de molt bons: és un afer de paràmetres, de política en majúscules, de concepció del país al qual es dirigeix (en Francino deu saber de què parlo, ara que torna a casa). Que la literatura catalana no tingui el prestigi que sens dubte es mereix avui dia no és només atribuïble als editors, distribuïdors i escriptors, que evidentment hi ha de tot: és també una opció presa per altes instàncies empresarials, mediàtiques i administratives, amb l’inestimable suport de la nostra conselleria de Cultura, entestada a perpetuar la diglòssica realitat. Que a la propera celebració oficial de la Diada s’hi canti flamenc no és res que guardi relació amb la qualitat de la cantant: és una decisió política, decidida a col·locar expressions de la identitat forana fins i tot en aquells indrets on és innecessari, en una jornada d’afirmació patriòtica. Que la majoria de joves es riguin de la sardana o passin del rock en català (ocupats com estan amb el reaggeton), no és res que no es pugui provar de corregir amb una decidida aposta a favor del que és autòcton. M’imagino en Lluís Gavaldà estirant-se els cabells cada vegada que sent dir que, si el rock català fos prou bo, no viuria aquest aparent declivi: que li ho preguntin a ell, si convé o no convé una política nacionalista. Que ho preguntin a lingüistes, a editors, a periodistes, a escriptors, o senzillament als ciutadans amb una certa consciència dels perills que ens amenacen.

Si bé aquesta reflexió pot anar més enllà de la cultura, he volgut parlar bàsicament de cultura per anar a l’essència. I perquè hem vist aparèixer alguns membres d’ERC, amb un somriure d’orgull i satisfacció, proclamant que ells no són nacionalistes perquè no volen fer cultureta retrògrada. Suposo que encara pretenen que els aplaudim.

Publicat al diari AVUI. 2-09-2005

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada