divendres, 26 d’agost de 2005

Botiffara



Durant els últims dies d’agost,que he viscut sota els cels immensos del Pallars, un grup d’homes d’edat venerable han tingut la bondat de convidar-me a la taula on es desenvolupava una partida de botifarra. Es tractava d’un antic cinema transformat en bar, on cada dia una munió d’ancians fan una mitjana de sis o set hores de cartes. El resultat és que tenen inserida dins del cervell tota la mecànica del joc, com és natural. Compten les cartes jugades o descartades a una velocitat extrema, digna del millor software, mentre en tot cas un servidor provava de defensar-se amb les quatre normes que amb prou feines recordava. I si bé la meva dissortada parella, d’escuradents perpetu i boca torta, va perdre un bon grapat de punts per culpa de tanta cortesia, el cert és que va ser un plàcid retrobament amb les normes no escrites del joc de taula nacional. I vaig pensar en la quantitat de vegades que hem dit i escrit que això de l’Estatut és una immensa partida de pòquer. Quan és molt clar que és de botifarra.

Va obrir joc el PSC, que se sabia en possessió d’un parell de trumfos importants: d’entrada, el PP governava i havia de governar Espanya, de manera que jugar a l’Estatut no tenia cap possible perjudici ni per a ells ni per al seu alter ego espanyol (o sense l’alter); el segon trumfo consistia precisament a tenir ERC d’aliat, la qual cosa els atorgava una pàtina catalanista en contraposició a la parella contrincant, que lògicament eren “les dretes”: CiU i PP. Aquest era el punt de partida, que tenia la imprescindible i discutida benedicció (amb perdó) republicana. El que ha passat durant aquests dos anys ha estat d’una evidència clamorosa per a tots els qui s’asseuen a la taula, inclosos els espectadors i el mateix Heraclio Fournier: que aquells dos trumfos han desaparegut. El socialisme català (i ja m’entenen vostès) veia com a Madrid es posaven a governar precisament els seus, i que per tant calia que la seva parella de joc deixés de jugar temeràriament. Així doncs va derivar cap a un estil conservador, va recordar al seu soci que juguem a l’Estatut però que la baralla és espanyola, va apel·lar a una normativa antiga i finalment va decidir que a partir d’aleshores jugarien al mus o no jugarien. És aleshores quan qui porta la direcció de la partida passa a ser el nacionalisme, és a dir CiU. Perquè si bé ERC ja notava les greus conseqüències d’haver escollit aquella parella, que la sotmetia al seu propi joc, el que ja no podia fer era arrossegar al fracàs tota la partida. I el que ha quedat palès per a escàndol de tota la cafeteria és que hi havia algú que anava de catxa, o, cosa molt més greu, que jugava a l’Estatut fent trampes i que ara pretén que es jugui a la seva manera. És allò tan antic de “és que a casa sempre hem jugat així”. Per sort, li han respost que el bar no és casa seva.

Atès que ara és el nacionalisme qui té la veu, qui decideix el pal dominant i qui té un millor joc, caldrà saber si en matèria de finançament els republicans voldran fer-hi parella o bé fer un solitari. L’equip de l’Artur Mas ha comptat les cartes jugades fins ara i ha fet càlculs, com aquells homes de la conca d’Isona, i la sensació general és que pinten bastos. S’especula sobre si la seva única intenció és desgastar els adversaris, i s’ha comentat que els nacionalistes només van a rebentar. Però ja els ho avanço, per si no havia quedat prou clar els últims dies: CiU va d’oros. Aquesta última partida va d’oros, la decisiva, la que decidirà si hi sortim guanyant o perdent tots plegats. En aquests paràmetres, n’hi ha que tenen un joc més fluix i d’altres que juguen fort des de ja fa molts anys. Podríem dir sense por d’equivocar-nos que aquí els nacionalistes tenen el trumfo, i que els republicans poden ajudar a arreplegar el màxim en una partida que està guanyada d’entrada. O bé posar-se a dir que, home, és que al capdavall les cartes són del local, i que el local avui dia el porta un tal Zapatero, i d’acord amb això treure la carta més baixa, no fos cas. Però és clar, això ja no seria jugar una botifarra. Seria una cosa molt més semblant a una podrida.

Publicat al diari AVUI. 26-08-2005

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada