divendres, 8 de juliol de 2005

Moment històric

Ens diuen que vivim un moment històric. Ja a l’entrevista que en Xavier Bosch li va fer la setmana passada a RAC 1, el president Maragall va admetre que està en el seu càrrec “Perquè la història l’ha posat aquí”: com tots sabem no va ser pas gràcies als resultats electorals sinó per una històrica carambola, un àrbitre a favor, un dau que cau borratxo. Però no és l’únic polític que últimament ens parla de la història, de la gran transcendència històrica dels dies que vivim. I és cert: sens dubte, d’aquest estiu se’n parlarà molt en el futur. Però l’enigma és saber què en diran exactament, d’aquí a uns anys, els llibres d’història.

No tinc cap dubte que el juliol del 2005 serà un mes que entrarà a examen. I atesa la seva profunda complexitat, serà per nota. Encara tenim present com fa només uns dies els republicans avisaven que, si no hi havia un Estatut potent respectat a les Corts, a can ZP podien oblidar-se dels pressupostos generals. Tot això ho deien quan els socialistes es posaven a “compactar” textos i a fabricar “ulleres d’entendre-hi”, en el seu genuí estil de dir imbècils als seus aliats. I atès el rebombori republicà, el ministre Montilla va venir a deixar ben clar com funcionaran les coses: si ERC es porta bé amb l’Estatut i obeeix com ha fet fins ara, potser els permetran ser socis preferents en la negociació dels pressupostos. És a dir, totalment a l’inrevés. I aquesta ha estat lògicament la tesi vencedora, com acrediten els recents sopars a la plaça Molina amb indigestió patriòtica inclosa. Per tal de no veure complerta l’amenaça ministerial, han sacrificat les claus, l’equidistància i el “saltar la paret”. Tot això sí que ja és història.

Hi haurà una altra matèria interessant per a l’anàlisi dels futurs investigadors: la deriva indesxifrable i cada dia més críptica dels articulistes propers a la formació republicana. Ens parlen de possibilisme”, de “guanyar temps” i d’enigmàtics “processos subterranis”. Han escrit que algunes eventuals rebaixes són perfectament admissibles, donat que l’Estatut és un text que no és estàtic, i que no té per què quedar petrificat per trenta anys. L’historiador de l’any 2030 els ho tindrà molt en compte, això, mentre declari la renda o esperi l’arribada del TGV. Seria bo repassar el que s’escrivia ja l’any 78, també amb aquella candidesa d’imaginar que un Estatut no paralitza les reformes institucionals per més de dues dècades. En tot cas, si ha de ser per aquests opinadors, Zapatero tindrà un text fet a mida. Ja és una evidència clamorosa que per a Maragall i Carod-Rovira l’Estatut ja no és una eina, sinó un objectiu en si. Creuen que en depenen les seves apostes polítiques i, obretot, personals. Per això des d’aquí envio una resignada salutació als estupefactes historiadors del futur. I una súplica de perdó.

De fet, i com a última esperança, l’Estatut no l’ha d’aprovar cap govern sinó el Parlament de Catalunya. Si fos pel govern, això ja estaria llest fa mesos i només hauria fet falta transcriure els designis del carrer Ferraz, punt per punt, amb un text que no fes enfurismar gaire els escons del PP. Però resulta que encara hi falta la decisió sobirana (és un dir) del nostre Parlament, i que en aquesta cambra existeix una majoria nacionalista: és a dir que, posats a ser “possibilistes”, és encara possible aprovar una norma amb ambició. Els líders polítics encara poden aspirar a més sobirania i no només a avorrir-nos sobiranament. Els diputats tenen ara tres opcions: continuar amb el seguidisme governamental, rebutjar la proposta per poc ambiciosa o bé provar de redreçar-la. Hi ha qui pensa que, davant d’aquesta triple possibilitat, qui ens observa són els electors. Però no podria ser, perquè havíem quedat que estem en un moment històric: o sigui que qui ens observa els moviments ara mateix és la història. Sí, fill meu, jo sóc aquell que va votar no al concert econòmic: però si no hagués estat per mi, oblida’t de tenir reconegut el dret a la felicitat. De res.


Publicat al diari AVUI. 8-07-2005

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada