divendres, 10 de juny de 2005

Ai, Titot!

Quan a TV3 no fan propaganda socialista hi fan un programa ben pensat, educador i alhora entretingut que es diu El favorit. O el feien, perquè ahir van emetre’n l’última edició. La circumstància m’ha agafat llegint el llibre L’últim Cambó, del professor Borja de Riquer, que tracta l’època més discutida d’aquest líder catalanista de principis de segle: uns anys tan controvertits que avui li han valgut l’última posició al rànquing del programa (fins i tot per darrere de la quota femenina d’Ermessenda de Carcassona o d’un tèrbol Roderic de Borja). Vaig restar atent el dia que anunciaven que la següent emissió es dedicaria a la figura de Cambó. Aquell dia tocava Serrallonga i hi va haver l’actuació musical d’un home amb cara de nyerro trabucaire que es diu Francesc Ribera, àlies Titot. En sentir anunciar qui seria el protagonista de la propera setmana, el líder dels Brams va fer una ostentosa ganyota. Un gest de clara desaprovació, de mal d’estómac, de vísceres alterades. Un reflex automàtic, un rot de l’ànima executat davant del mateix presentador. L’instant televisiu, que fou pagat per tots nosaltres, aconseguí trasbalsar-me.

D’entrada, criticar la ganyota del músic seria fàcil. M’hi podria recrear molta estona: Cambó va ser successor directe de Prat de la Riba, pare ideològic del nacionalisme català; va dirigir la Lliga i la va convertir en referent del catalanisme polític; fou el millor orador de l’època, com Pla es va encarregar d’acreditar; entre moltes altres coses, sense el seu mecenatge mai no hauria existit el Diccionari de Pompeu Fabra; va ser el primer diputat al Congrés a deixar clar que el nostre problema no és de descentralització administrativa, sinó d’identitat nacional; tot això, que correspon als anys més brillants del personatge, és suficient per reclamar menys ganyotes i més respecte. Una carta de serveis que d’entrada haurien d’envejar molts dels qui tant enarboren l’estelada, sobretot els qui quan escriuen “independència” sempre hi han d’afegir “i socialisme” (i així ens va). En aquest país de viscamacians i moricambons està sobrevalorada l’estètica, el petard i el renec. La façana. Tot això ho dic en contra del gest d’en Titot, que penso que es podria haver estalviat. Ara bé: i el mateix Cambó? Ell no en té cap mena de culpa?

La Lliga va pagar car el seu excés d’intervencionisme en política espanyola: d’aquí l’escissió d’Acció Catalana i els desastres electorals. Per rematar-ho, durant la guerra molts lliguers van posar-se al cantó dels “nacionals”. Se’ls ha defensat dient que es pensaven que la dictadura seria breu; que en una guerra cal prendre bàndol sense mitges tintes; que s’escollia entre la dictadura dels militars o la del proletariat; que si el sentit de l’ordre... Però si volem saber què és el que ha dut Cambó a la cua del nostre rànquing mitològic (a anys llum de Macià), no podem negar que aquesta deriva dretana, mancada d’èpica, ultraconservadora i contrària a la tradició liberal i catalanista de la Lliga hi ha jugat decisivament.

L’esquerra té una gran tradició populista i agitadora. Per això el missatge musical d’en Titot té èxit i mou masses: ho envejo de debò. Però ara és l’hora de preguntar-se si el desprestigi que va patir Cambó per participar en política espanyola, o –salvant les grans distàncies– les crítiques que va rebre Pujol per donar suport a qualsevol partit destinat a governar l’Estat, si totes aquestes abrandades condemnes que es van fer són aplicables o no a ERC. No només pel seu suport a Zapatero, que de moment s’ha fet notar més a Iraq que no pas a Catalunya, sinó per deixar que el PSOE marqui la pauta del nostre govern i de l’elaboració del nostre Estatut. Què en dirà la història, de tot això? Fem una juguesca? Jo dic que el rànquing de l’any 2050 posarà Pujol per sobre de Macià i de Cambó junts; que el premi Nobel Sala i Martín estarà a la llista; i que, per descomptat, no hi haurà cap referència a la parella de la corona d’espines.

Publicat al diari AVUI. 10-06-2005

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada