divendres, 27 de maig de 2005

Pasqual & Maragall

D’entrada vull deixar clar el meu absolut respecte per la figura institucional del president de la Generalitat, com no pot ser d’altra manera. Els personatges que han encarnat el càrrec podran ser molt, poc o gens honorables, però la figura té prou història, prou sang i prou llàgrimes al darrere per merèixer veneració i reverència. Darrerament, arran de l’espinós viatge a Terra Santa i la simpàtica manera de retratar-se –en tots els sentits– dels nostres representants, amb somriures federals inclosos per a més inri, molts s’han plantejat si s’havia aconseguit desvirtuar i degradar definitivament la molt honorable figura institucional. Penso que no hi havia pas aquesta intenció. Em consta, a més, que el mateix Pasqual Maragall té un profund respecte per la figura del president de la Generalitat. Però aquest és, precisament, el problema. Vejam si em sé explicar.

Alguns de vostès ja ho hauran copsat durant les últimes setmanes, i potser n’hauran pres nota. Jo m’hi vaig fixar en les seves últimes aparicions televisives, i observo que el tic s’ha anat repetint: Pasqual Maragall parla del president de la Generalitat en tercera persona. Sí, com Juli Cèsar. He parat l’orella atentament i he pogut confirmar que cada vegada se li escapen més frases de l’estil “el president de la Generalitat opina” o “el capteniment del president de la Generalitat serà”. I em ve al cap una de les seves primeres intervencions en el torn de preguntes al Parlament: “Jo no tinc per què respondre”. És clar, per què dimonis havia de respondre, si ell només és en Pasqual. No sé si aquestes observacions psicològiques expliquen molt o poc del drama que vivim i d’aquest govern que topa de cap en una i altra soca, però segur que una part sí que l’expliquen. Que no pateixin les comunitats religioses ni la ciutadania que simplement espera ser ben representada: en el fons, qui anava en aquell viatge no era el president de la Generalitat sinó en Pasqual i els seus amics. És completament just, doncs, que es facin unes fotos de broma amb uns souvenirs, que juguin a futbol i que vagin al barber. És hora que ho comencem a entendre tots plegats. Pel bé de tothom.

És clar que tard o d’hora l’estil s’encomana i el govern en bloc sofreix crisis de personalitat. Així, l’helicòpter esdevé l’atracció privada de la família d’un conseller perquè es tracta d’en Salvador, o el conseller primer –en Pep– pot vestir- se com li doni la federal gana: aquell despatx no és una dependència de Palau, sinó casa seva. A casa, per descomptat, no decidirem sobre Bescanó. La pobra Caterina no té cap deure de conèixer cap obra de teatre estrenada l’últim mes ni llibres publicats l’últim any, donat que el seu càrrec d’honorable quota no té adscrites aquestes obligacions. En Quim té tot el dret que no l’emprenyin amb més demandes de dimissió, per un simple sfondrament que s’ha produït ben lluny del seu barri. Sort que sempre té sortides per a tots els problemes, en Pasqual. És el líder de la colla, el que planta cara amb fermesa i originalitat: la Guerra Civil, el suflé, la vaselina, el Fòrum, els dòlars, el Prestige, les dones maltractades, el tres per cent. Si no fos per ell, el desprestigi recauria sobre els seus indefensos col·legues amb cartera. Poden estar-li ben agraïts.

No provin d’explicar-los que el país se’n ressent, de tot això. És inútil. L’obsessió de provar de castigar CiU els impedeix percebre si castiguen tota la ciutadania. Ho he provat amb alguns coneguts meus però no hi ha manera. Jo els recomano a vostès que pateixin aquesta legislatura en silenci, per molt que el lema del “canvi” hagués estat més ajustat amb l’eslògan “crisi” (que no són ben bé sinònims). No emprenyin gaire, no delatin la malaltia governamental més del necessari. Cal tractar-ho amb discreció, i que el subjecte no se senti amenaçat en qualsevol de les seves personalitats. Quan aparegui una nova ocurrència, riguin. Davant del ridícul dins i fora del país, aplaudeixin i mostrin la seva joia complaguda. I mentrestant, si cal, que els professionals s’ocupin del que s’han d’ocupar. Ràpidament.

Publicat al diari AVUI. 27-05-2005

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada