divendres, 29 d’abril de 2005

Cafres

Sí, vostè. Vostè que ara em llegeix. El més probable és que vostè sigui, com jo i com la majoria de la població d’aquest país, un autèntic cafre. No se sorprengui. Abans d’ofendre’s, si és el cas, faci el favor d’agafar el diccionari. Si ja fa alguns articles que reivindico la necessària supremacia del diccionari per sobre de totes les lleis i estatuts que es facin i es desfacin, i aquesta vegada la llengua em va tornar a sorprendre mentre li fullejava les paraules. Per tant, ja li explico jo, benvolgut lector, el veritable origen del mot: a l’Islam, cafre és el nom aplicat a aquells que no són musulmans. Els kafir. Els infidels, en definitiva. En el sentit més despectiu del terme, amb ganyota i escopinada inclosa si pot ser. És bo saber-ho per aprendre un nou insult, però també ajuda a demostrar que la topada entre religions no és només cosa de la moguda inquisidora cristiana sinó d’un menyspreu rotundament mutu. Que sempre hi ha paraules rudes per llançar damunt l’heretge. I que, per tant, no hi ha només una reconquesta, ni només un diable, ni només una guerra santa. Ni abans, ni ara.

La fumata blanca de fa unes setmanes va anar seguida d’una pluja d’articles d’opinió que denunciaven el que titllaven de “l’última monarquia absoluta”. Mare de Déu. Es tractava majoritàriament d’articulistes que saben prou bé la quantitat de dictadures, tiranies o pseudodemocràcies que encara campen per aquests mons d’Al·là. Ja sigui a través del fanatisme religiós (quasi sempre islàmic), o de la simple putrefacció del poder públic, o de deliris ideològics (comunistes o no), el planeta encara va farcit d’absolutismes destructors de l’individu que no tenen punt de comparació amb les enveges i les puntades sota la sotana dels panxuts cardenals catòlics. Amb tots els defectes de l’Església, que són molts. Però, si volen exemples de veritables monarquies absolutes, els tenim molt més a prop que això. Mirin els consells d’administració de les grans empreses, o de les petites, tant se val. Mirin amb quin estil genuïnament feudal, a través del pur dret sanguini i sense cap queixa per part de ningú (ni de cap empleat, és clar), el fill de l’amo assoleix sovint el poder de tota l’estructura. Diguin-me si les empreses d’aquest país tenen governs escollits democràticament i aleshores parlem de democràcia papal. Com va dir un gran polític, en aquest país hi manen de veritat sis persones, i només dues d’elles són polítics. No formulo aquí cap queixa. Però intento apuntar que el poder va molt més enllà de la tan adorada sobirania popular.

I, d’acord amb això, és cert que l’Església té un poder immens. Em preguntava també què passaria si, tot imitant alguns dels imams de la línia dura, Benet XVI cridés tots els seus fidels a la guerra santa. Segur que cap poder públic no podria aturar la barbàrie de bona part dels seus propis ciutadans, per molt democràticament representats que estiguessin pel seu govern. Cap de les línies dures religioses no m’atrau en absolut, tot sigui dit, però convé també jutjar la duresa de cada línia. Al capdavall, l’Església és un club de creences i d’opinió que té dret a organitzar-se com vulgui i a dir la seva en els afers quotidians, i també a ser escoltada. No és que hagi de tenir més veu que els altres grans lobbies, però sí la mateixa. Si ens posem les mans al cap perquè Ratzinger condemna els homosexuals, també hauríem de fer-ho amb els imams que prediquen a les mesquites d’aquí i d’allà. I aquest és el punt més curiós del cas: que, en una societat profundament liberalitzada com aquesta, les religions comencen a trobar punts de connexió. A unir-se per plantar cara a Salman Rushdie, a Dan Brown o a Zapatero. Al final succeirà que les diverses esglésies deixaran de combatre entre elles i declararan la guerra als homes i dones
malalts de fer el que ens dóna la gana. Sí, no els estranyi que la propera topada universal sigui precisament entre religiosos i ateus, entre creients i pagans. Intueixo, doncs, que no trigarem gaire a veure una solemne proclama interreligiosa incitant a la sagrada guerra contra el cafre.

Publicat al diari AVUI. 29-4-2005

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada