divendres, 4 de març de 2005

Tripartit a l'ombra

Els governs a l’ombra es fan quan s’està a l’oposició. Vostès ja ho saben, es tracta d’una mena de ficció en què hi ha uns hipotètics consellers que exposen de tant en tant allò que hipotèticament farien si hipotèticament governessin. Aquestes últimes setmanes el tripartit ha demostrat ser exactament això. No només perquè la imatge d’absolut desgovern fa posar la pell de gallina, tant en la crisi del Carmel com en el dia i dia de ja fa més d’un any, sinó perquè l’única obsessió consisteix encara a atacar els seus adversaris. Estem davant d’una irremeiable vocació d’oposició, congènita i malaltissa. I avalada, tot sigui dit, per uns resultats electorals que ja ho advertien.

Al ple del Parlament en què Maragall va perdre els bolquers, els ciutadans vam poder veure amb claredat meridiana que tenim un personatge agre, fràgil, insegur i irascible assegut a l’escó de la suposada primera autoritat del país. Des d’aquella humiliant derrota dialèctica, des d’aquella incapacitat per contenir-se, des d’aquelles acusacions sense proves i sense venir a tema de res, sabem que ja no tenim un president honorable. Ni molt, ni gens. L’honorabilitat no va implícita en la cadira sinó en la persona. Ens governa una mena de Neró incendiari que prefereix cremar la ciutat abans que li prenguin la lira, abans que demanar disculpes. Disculpes clares al país, i no suflés. Aquest episodi potser no li costarà el càrrec, però li ha costat l’honorabilitat. Sens dubte.

La frase del polític Maragall que passarà a la història serà la següent: “Aquest país no el reconeixerà ni la mare que el va parir”, pronunciada en els seus dies de candidat. És de les poques profecies encertades que se li coneixen. La irresponsabilitat presidencial ha transformat Catalunya en una gran Marbella de segona divisió on podem llançar qualsevol acusació i així provar de sortir del pas. “Com que vosaltres em critiqueu (i això és en si mateix una ofensa), proclamo solemnement que sou uns corruptes”. Aquesta és la mena de gestos desesperats que marquen la qualitat exacta d’un polític, i ja no diguem d’un president. Però també indiquen que aquest govern està més enfeinat a fer d’oposició que no pas a governar res. Els socialistes actuen sota el lema de “la millor defensa és un bon atac”, sense amagar-se’n, o fins i tot el del “vostè no em cridi” que va deixar anar la consellera Tura a una veïna del Carmel; els republicans (ho sé per experiència) actuen sota el de “cap agressió sense resposta”, de tradició paramilitar i enfocat a no acceptar ni una sola crítica, i els ecosocialistes proclamen la cultura de la pau en veure que podrien veure trontollar els seus càrrecs. És amb aquesta arrogància explícita, amb aquest esperit destructiu i ofès amb tothom, és així com s’ha gestionat el desastre del Carmel. I com es gestiona el país.

En la crisi del Carmel s’hi engloba tota la manera de fer d’un any i escaig de tripartit: improvisació, manca d’idees pròpies, ceguesa en la continuació de l’obra feta, censura i manipulació informativa, nomenaments d’arrel familiar, descoordinació departamental, humiliació davant del govern de Madrid, desconfiança interna... Si bé el principal responsable n’és el president, també hi tenen una alta responsabilitat les forces que el van votar i que el voten. El president ens representa a tots quan fa el ridícul que fa, però sobretot representa les opcions que el recolzen. Aquest és el president del govern d’ERC i d’ICV. Això és el que ens tenien preparat per quan les sumes sumessin.

Davant d’aquests atacs de l’oposició, vull dir del govern, és lògic que el partit calumniat es defensi amb totes les seves armes. CiU fa bé de no abandonar la ponència de l’Estatut, però no acabo d’entendre que no demani la dimissió del president. Acusar sense proves és més que un delicte: és una demostració d’indignitat per ostentar el càrrec. Que avui hi hagi algú que encara discuteixi la reacció del calumniat, és intolerable però també és lògic: tota força de govern té la seva legítima oposició. Encara que aquesta s’assegui als escons d’un govern a l’ombra.

Publicat al diari AVUI. 4-03-2005

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada