divendres, 4 de febrer de 2005

Suïcidis polítics

L’expressió suïcidi polític s’ha posat de moda gràcies als militants i simpatitzants d’ERC. No fa gaire el senyor Carod-Rovira assegurava (en una entrevista en aquest diari) que el bloqueig del nou Estatut per part de qualsevol formació política seria un veritable “suïcidi polític”. Després el va seguir, quasi en els mateixos termes, el conseller Bargalló: que no li cabia al cap que pogués succeir res de semblant, i que calia estar a l’alçada de l’oportunitat històrica. Sí, ho deia ell. El del balcó abans de Fresno. Allí vam estar tan a l’alçada, conseller, que quasi hi perdem tots els queixals. Però, ja fa més mesos, l’imparable López Bofill afirmava que un sí de CiU al referèndum europeu suposaria un “suïcidi polític” per a la federació. És a dir, que tots pateixen per les tendències suïcides que podria tenir el senyor Mas. Però el més curiós és que, mentre es diu això, tots els termòmetres i baròmetres de l’atmosfera assenyalen que avui només hi ha una formació i un líder en plena, imparable, caiguda pel precipici.

Penso que el pecat original (amb perdó) que avui paguen els republicans no es va produir a Perpinyà ni molt menys, sinó sota les arcades del Saló del Tinell. Va ser molt semblant a l’error del senyor Raventós l’any 1980: voler confondre antifranquisme amb catalanisme. Voler confondre la trinxera anti-PP amb unes suposades ambicions nacionals clares i comunes. Encara és xocant, avui dia, el grau de coincidència teòrica de Mas i Carod en temes com finançament i llei electoral, fins i tot en un mateix plató de televisió, i contrastar-lo amb les contínues baralles i contradiccions de la plaça Sant Jaume banda muntanya. No oblidem que és l’actual PSC (sí, l’actual, no el del 82) qui bloqueja les seleccions esportives nacionals o el pla Ibarretxe, o qui pacta amb el PP el text del nostre Estatut: i d’això en diuen catalanisme. Ja sé que els savis i opiniòlegs repeteixen que la victòria del PSOE ho va canviar tot. Home, veuran: un servidor ja va tenir l’honor d’assistir a un sopar de la sectorial de cultura republicana, justament després de la constitució del govern tripartit i poc abans de les eleccions espanyoles. Encara m’esgarrifo en recordar aquells militants, que se suposen independentistes, brindant per una desitjada majoria absoluta del PP. La meva copa va preferir quedar-se quieta, però diria que les bombolles s’hi van esbravar de cop.

Per tant, si les coses no canvien molt, sembla clar que serà el peixater de Mercabarna, i no el professor de primer d’ESO, el referent sòlid del nacionalisme català els propers anys. Avui això ja sembla prou clar. La pregunta és més aviat si el peixater que carregava caixes aconseguirà vèncer la florista del ram de buguenvíl·lies. O més ben dit, si podrà vèncer la colla formada pel professor republicà, la florista socialista i la verdulera ecobolxevic. Ja vaig parlar en el seu moment del delicat paper que avui li toca fer a CiU. Penso, malgrat tot, que el veritable suïcidi consistiria a afegir-se al consens d’un Estatut massa frívol, massa rebaixat, massa fet a imatge i semblança dels actuals governants. Hi haurà el valor d’enfrontar-s’hi fins a les últimes conseqüències? Els nostres polítics porten anys martipolejant que tot està per fer i tot és possible. Que tot és possible, ja ens ho ha demostrat el president de la Generalitat assistint a les desfilades militars madrilenyes o delirant que ja som independents. Del que no queda cap dubte, en tot cas, és que hi ha molta cosa encara per fer. Tenim l’opció històrica de fer-ho nosaltres mateixos o bé la (també històrica) de deixar que ens ho facin entre Zapatero i Rajoy. No ens equivoquéssim: la via catalana és la primera i no la segona. Vull confiar que ni ERC ni CiU no cometran el suïcidi col·lectiu de regalar trenta anys al conformisme anestèsic, al cafè per a tothom que en veritat és cianur per als il·lusos. Penso que tots dos partits ja haurien d’haver après dels seus errors, i per això mantinc un bri d’esperança. I arribats a aquest punt, em toca afegir-hi paraules del poeta: “El nostre poble és el país on tot es pot fer; si tu barrufes, jo també”.
Publicat al diari AVUI. 4-02-2005

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada