divendres, 7 de gener de 2005

Sí, dos catalanismes

El que no acabo de comprendre és que, quan un altre partit nacionalista arriba a pactes a Madrid per obtenir-ne “beneficis per a Catalunya” (sic), això sigui en tota regla un catalanisme de “col·laboracionisme i subordinació” mentre que, quan ERC posa Zapatero al capdavant del govern de la Generalitat i li vota els pressupostos (a canvi potser de Fresno, o de la seva pròpia expulsió com a conseller en cap), això només sigui “no rebutjar col·laborar amb Espanya” com a “etapa forçada”. Home, doncs costa d’empassar. L’estelada fa molt de goig però ja no ens pot impedir ser rigorosos a l’hora d’avaluar trajectòries i resultats. Diguem la veritat: avui ja no hi ha cap dels dos partits nacionalistes catalans que no hagi practicat el que ell anomena “col·laboracionisme”, tot i que, probablement, traslladar el comandament de Catalunya al carrer Ferraz de Madrid quedi com un capítol negre en la llarga història del moviment. No hem passat de l’“escolta, Espanya” a l’“adéu Espanya”, sinó al “fes-nos-ho tu, Espanya”. Segur que en traurem alguna cosa, és clar, però la més bella de les sucursals de Bodegas Osborne no deixa de ser una sucursal (i això té el seu propi isme al diccionari, convé fer-hi una ullada). En termes d’Uderzo i Goscinny, aquí ha passat el següent: que, per un joc de càlculs, el poblat d’Astèrix s’ha transformat en una província romana. Privilegiada, però província. Amb els seus fòrums, els seus prefectes i els seus centurions. Ave, doncs.

S’ha dit que la fórmula alternativa, ERC+CiU=CAT, és excloent. Siguem també justos aquí: el fet que d’altres no es vegin inclosos (ni tan sols ara que governen) dins del que entendríem com a moviment nacionalista no és cap exclusió sinó una legítima i clara autoexclusió. I en tot cas, la virtut de pactar amb socialistes o populars “inclusivament” (per exemple de cara a l’Estatut) no té per què implicar, dic jo, lliurar-los les regnes del país. Segurament, si aquí va agradar més la fórmula ERC+PSC=ZP, és perquè era l’única que permetia a ERC aparèixer com a vencedora d’alguna cosa sense haver vençut res encara. Ni tan sols una victòria “ideològica”, com se’ns diu: aquí l’única victòria fou la d’un esquerranisme anti-PP, tan fugisser i buit com això. Ara es vol fugir d’estudi parlant d’Europa, quan els “collaboracionistes” que donen un sí crític al Tractat europeu són precisament els mateixos que impulsen el pla Ibarretxe. Mentrestant, aquí es van tolerant incompliments dels acords del Tinell i ja s’apunta a un Estatut “acceptable a Madrid”. Jo prometo parlar aviat sobre les mancances de CiU, i és cert que no es pot fer en un any el que no s’ha fet en 23: tot i així, malauradament, les noves generacions de sobiranistes ja no esperem d’ERC que facin gran cosa en un any ni en quatre. Només els podem demanar que es limitin, en la mesura que encara sigui possible, a deixar de desfer-ho.

Publicat al diari AVUI. 7-01-2005

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada