divendres, 21 de gener de 2005

CiU: segon paràgraf

És molt lògic que ningú no entengui res de l’actual moment polític: sembla que s’ha imposat la política d’improvisar i salvar cada dia els mobles. ERC ha lligat la seva sort a les suposades bones intencions del PSOE, justament quan se’ns anuncia (i si no es vol veure ara, es veurà més tard) que l’Estatut haurà de passar l’examen del PP. Els socialistes han ordenat que tots tranquils. Per raons molt misterioses s’ha anul·lat tota capacitat de reacció republicana davant d’aquesta manera poc subtil de carregar-se no només el text de la conxorxa del Tinell, sinó també l’esperit de Miravet. Un esperit que cada dia s’assembla més a un espectre, a una ànima en pena. A aquest pas potser acabarem parlant, Déu no ho vulgui, del trist fantasma del castell de Miravet.

Davant d’aquest escenari fosc, confús, tragicòmic, està cantat que al final serà CiU qui es quedarà sola recordant les solemnes promeses del senyor Zapatero. Les promeses són promeses, sí, però la solitud és la solitud i és molt dura. El primer repte que es planteja a CiU és per a aquest any mateix, i consistirà per tant a aguantar aquesta batalla contra els elements sense semblar simples barrufets rondinaires. Cal tenir en compte que, com ja succeeix ara, els intel·ligentíssims tertulians de les nostres ràdios coincidiran a analitzar que “a CiU estan desubicats” i es quedaran tan amples. Ha començat la caça del nacionalista, aquí i a Euskadi. Premissa número u.

Però hi ha un altre repte plantejat, més enllà de les circumstàncies: es tracta de saber quin és el segon paràgraf que CiU es vol escriure per a si mateixa a les enciclopèdies. No hi ha dubte que el primer paràgraf llueix força i que la tasca feta fins ara en termes de reconstrucció nacional (des de TV3 fins a les negociacions de traspassos) no ha estat realitzada per obra de màgia. Sovint s’ha dut a terme malgrat les traves dels qui avui dirigeixen el país i en el seu dia ja van dirigir Espanya. Sobta veure encara algun convergent atemorit o avergonyit per 23 anys de govern que es poden exhibir amb molt d’orgull. Per entendre’ns, el que té Maragall de moment és una vaga promesa a Salamanca i el tripartit ja ho proclama com el gran “regal”.
Però jo no els vull parlar de tècniques de màrqueting sinó del segon paràgraf de CiU, d’aquell que pot existir o pot no existir. Pot no existir si la por s’imposa, si triomfa la idea que el “canvi” del país és quelcom de més profund i sòlid del que és. Només cal recordar les paraules de Miquel Iceta al Parlament, poc després d’assolir el poder, que retraten amb exactitud la profunditat de tot plegat: “El canvi és que vostès abans governaven i ara no governen”. Que no li càpiga cap dubte a ningú, doncs. El canvi era això i només això.

Ara bé: després d’un primer paràgraf sempre ve un punt i a part. I aquí és a on vaig. Perquè un punt i a part és un punt i a part, un canvi de perspectiva, una evolució. Lògicament es pot continuar escrivint en el mateix to i també del mateix tema, amb el mateix estil. El que ja no es pot fer és repetir el que ja s’ha plasmat abans, per molt brillant que fos, per molt que es provi amb altres paraules o amb sinònims. I aquest és el veritable repte de CiU, quan les generacions nascudes sota la democràcia esperen discursos enfocats a vint anys vista. El relleu de persones s’ha fet amb èxit i ara cal incidir en el contingut. És a dir, quin és el pla Mas? Què aporta la nova CiU als plantejaments històrics del nacionalisme? Quina mena d’empremta es vol deixar a partir d’ara? Quan CiU parla de “tornar a governar”, ho planteja per fer què exactament? O és que es vol un simple “canvi” al pur estil Iceta? Per tant, no es tracta de conèixer el programa electoral d’antuvi, que és per a una legislatura, ni de limitar-se a evidenciar el desgavell del tripartit, sinó d’inspirar un nou missatge que defugi la simple inèrcia del passat, que cultivi una nova il·lusió. Això requerirà dosis de gosadia, és cert. Però creguin una persona del ram: la gosadia veritable no és la de trobar un segon paràgraf adient. El principal acte de gosadia ja va ser el de posar-se un bon dia a escriure.

Publicat al diari AVUI. 21-01-2005

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada