divendres, 24 de desembre de 2004

Feliç Xmas!

Afirma la web de la Generalitat que el Nadal és una festa religiosa d’orígens pagans relacionats amb el solstici d’hivern i lligada al ritme natural de les societats agrícoles. Impecable. La definició no es pot posar en qüestió si ens enfilem al segle III després de Crist (sigui dit amb perdó), que és quan els romans van implantar el Natalis solis invicti, la festa del naixement del sol invencible. Ara bé, sembla que han passat alguns segles des que ens dedicàvem a adorar el sol i els astres, segles i canvis durant els quals precisament va gestar-se i assentar-se la nació catalana. I per aquells moments, senyors de la Gencat-punt-net, el Nadal ja era alguna cosa més que aquesta definició negociada en alguna nocturna comissió tripartida. Si fan una ullada al diccionari, no hi trobaran pas Júpiter, ni Neptú, ni Tutatis, sinó un nom propi que només posa nerviosos els dimonis amb banyes d’en Folch i Torres.

De vegades, la simbologia frega el fetitxisme més retorçat. Recordo haver llegit que durant la Segona República els tres reis van anar sense corona a la cavalcada de Barcelona, potser en un esforç de fidelitat a la història, però sens dubte també com un gest ostentós contra la detestada monarquia. És el joc dels símbols i dels gestos, que tots els sistemes han fomentat: no cal esmentar el pal·li que cobria Franco tot entrant a les esglésies, com un guerrer que s’acollís a sagrat. I en l’actualitat què toca? Evidentment, el mestissatge. Sobretot procurar no ofendre la sensibilitat dels hostes. De manera que l’ajuntament s’ha dedicat més a desmuntar el pessebre que no pas a muntar-lo, ateses les originals figures de la plaça Sant Jaume (amb perdó de nou) i els ja famosos “paisatges d’hivern” graciosament tolerats a les escoles bressol. Monuments a la lletjor, paisatges inanimats, naturaleses mortes, escenaris despersonalitzats i adaptats als criteris dictats pel nou socialisme. No hi ha dubte que Josep i Maria han trobat tancades totes les portes del nou govern, però és que enguany ni tan sols han pogut accedir a l’establia, afectada per les faraòniques obres del Fòrum. Que Ra ens agafi confessats.

És cert que durant aquestes festes tots tornem una mica a la infantesa, si volem. Ens deixem enlluernar, participem dels costums propis i estenem les il·lusions a la litúrgia germànica de l’ oh tannenbaum o als trineus voladors anglosaxons. Anem servits de mestissatge, hem après a somniar en els white Christmas i a engalanar avets, però això no vol dir que haguem de tornar a les festes romanes de Saturnalia per justificar l’al·lèrgia profunda, intensa i veritablement infantil que aquest oasi sociorepublicà pateix contra el cristianisme. Això va més enllà de substituir el mot Christ per una X com fan enllà dels mars, això només es pot qualificar d’autoodi o bé possessió pel diable: ambdues coses tenen tractament i exorcisme. Si són traumes derivats de la evera educació franquista, cal que se superin ben aviat. En cas contrari, qualsevol dia veurem prohibida la difusió d’aquella nadala que fa (amb perdó de l’expressió) “allà sota una penya és nat un Jesuset, nuet, nuet” per incitació a la pederàstia. Que les nostres tradicions tinguin de vegades un toc kitsch no vol dir que haguem de deixar-les morir mentre ens ocupem de salvar els corriols camanegres del delta del Llobregat.

Aquesta mena de política em recorda aquell company de classe que tots hem tingut, i que es dedicava amb passió a escampar arreu la bona nova: els reis són els pares. Doncs mirin, no. Els reis són alguna cosa més que els pares, i les festes de Nadal són més que dies vermells al calendari (justinià). Segur que al consell executiu de Palau brinden per un feliç solstici, però a mi,
què volen que els digui?, sense ser una persona especialment religiosa, m’agrada que el Nadal tingui àngels i estrelles màgiques. Els governs poden ser laics, però poden tenir ànima, i més greu que deixar de creure en els reis d’Orient és deixar de creure en les arrels d’un poble. I el poble sí que és i tot ho veu, i vigila durant tota la legislatura. I em consta que cada dia carrega més i més bosses de carbó.

Publicat al diari AVUI. 24-12-2004

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada