divendres, 12 de novembre de 2004

Tripartit & Melinda

Prometo que volia fer versar aquest article sobre la monumental lliçó de sensibilitat i d’estètica que vaig rebre veient la nova d’en Woody, Melinda & Melinda. Volia fugir de la rabiosa actualitat (que de tan rabiosa cada dia fa més ràbia) i convidar-los a gaudir de l’art amb majúscules, de la mà d’un gran director i guionista que ja no deixa dubtes en la qualificació de mestre. Reconeixes el bon art quan t’adones que t’has tret el barret només als tres minuts, i quan acabes la pel·lícula sense ni tan sols gosar aplaudir perquè els teus aplaudiments no figuren al guió del geni. I enmig del festival de talent, un missatge simple: la realitat és tan semblant a una comèdia com a una tragèdia.

I aleshores Zapatero va presentar cinc còpies. Mirin, al principi vaig pensar que no vindrà d’un despropòsit més, a aquestes alçades de la pel·lícula. Venim de lluny, d’una foto al balcó de la Generalitat on els hostes que vingueren van fer caure –via fax i via talante– tot un primer ministre del país. Totes les escenes d’aquest any donen per una comèdia de veïnes tafaneres, de corredisses pels passadissos, de deliris estil Marx (vull dir els germans) i persecucions estil
Benny Hill o Andrés Pajares. Aquest últim capítol de la saga, però, ho supera tot. El plantejament ja promet: els republicans recolzen a corre-cuita uns pressupostos a canvi de no trobar-se amb eleccions anticipades, de tal manera que Zapatero no té cap problema a lliurar a Europa el pitjor insult per a un partit inundat de filòlegs. I aquí vindria el nus de la història, que és per trencar-se de riure. El president Maragall amenaça amb jutges, tothom el recolza (incloent-hi Mas) i de sobte pateix una radical metamorfosi. El tema està, per obra de màgia, tancat. Lògicament ha conversat amb la Moncloa a través de la famosa línia vermella, ja que és des d’allí des d’on realment es governa Catalunya. Però ara Bargalló interpreta el seu paper, sempre sobreactuat, i contradiu la nova actitud presidencial. El cap de setmana transcorre com un parèntesi i, també per requeriments màgics del guió, tots els comunicats i totes les posicions tripartides s’apleguen en una de sola: la posició socialista. En concret, la posició del PSOE. I Bargalló parla d’un misteriós certificat que ho certifica tot, és a dir, qui mana i qui obeeix.

La versió tràgica no és recomanable per a espectadors sensibles. El plantejament és el mateix, tot i que toca més la fibra, arriba al fons, il·lustra la realitat d’una llengua amenaçada des de fa segles i agredida també pels plantejaments del blaverisme. Remet a l’època en què el socialisme batallava contra TV3 i contra la política de normalització lingüística, i posa els pèls de punta quan el conseller en cap, sumant-se a les molt honorables claudicacions, afirma que tot va bé i que mai fins ara no s’havia fet res per la llengua. Igual de trist ha estat l’eixordador silenci de tants columnistes (ni una paraula de la Isabel Clara-Simó!), que imaginem bevent promeses del nou
oasi sociorepublicà. En l’obra hi ha una figura enigmàtica, anacrònica segons el seu soci (en concret Joan Ferran), que amenaçava de fer botifarra al mig de l’hemicicle del Senat. Va dir solemnement que una còpia de més era un pressupost menys. I també va parlar de Fresno. Fins i tot va escriure en aquestes mateixes pàgines que PSOE i PP són massa iguals. Esperàvem que
l’amenaça del senyor Carod no fos una catxa (un farol), però ja ho veiem: després de xerrar amb l’home del fax i del talante, ja no parla de Fresno ni de còpies sinó d’una simple carta signada. Hem passat d’amenaces judicials a cartes als Reis. I per aquesta filològica marxa enrere, els amics li regalen un baròmetre governamental (marca Iceta) que el desdibuixa a conveniència del veritable amo. Els espectadors restem angoixats pel clamorós segrest i no sabem si el final serà dolent, molt dolent o pèssim. La comèdia ja no fa riure i la tragèdia es fa massa dolorosa. Vostè, que mira la pel·lícula, és lliure de fer-ho des de l’angle que vulgui. Tot són formes de veure Melinda. Però sobretot té dret a preguntar-se: és això el que havia pagat per veure?

Publicat al diari AVUI. 12-11-2004

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada