divendres, 15 d’octubre de 2004

També "celebrem", avui?

Quan el 15 d’octubre del 1940, al fossar de Santa Eulàlia del castell de Montjuïc, van esclatar els trets de fusell i va caure a terra el president, instantàniament tota una nació va caure a terra. Novament derrotada, novament humiliada. La tomba que actualment presideix el fossar de la Pedrera ens presideix a tots els qui la visitem un dia com avui, no només als rojos, sinó a tots. L’home de les equivocacions profundes, dels gestos precipitats i de la lluita mal dirigida és símbol del tercer intent de genocidi que es va executar contra el nostre poble. Tercer perquè veníem del Decret de Nova Planta i de la dictadura de Primo de Rivera. La diferència era que Franco podia estar més tranquil en la seva feina de neteja i alliberament: els catalans ja ens odiàvem prou entre nosaltres.

Diuen que s’ha obert una nova etapa de concòrdia i festa, de deixar enrere el dol i les solemnitats de marbre. Fins i tot les ofrenes florals de l’Onze de Setembre fan sentir incòmodes els nostres governants, i és que hi ha coses que val més no commemorar-les, sinó directament celebrar-les. Ho va dir el president al seu missatge institucional: “Demà celebrem la Diada”, i si bé és una expressió que a molts ens va impactar profundament, és respectable i coherent amb el seu ideari. Fins i tot se li pot reconèixer el mèrit d’haver esbandit alguna agror excessiva. Però el que ja no s’entén és que no hagin pensat en una festa per avui. Potser és que els socis de govern s’ofendrien si muntéssim un escenari al fossar hi convidéssim totes les ciutadanes i ciutadans catalanes i catalans a celebrar-hi la inofensiva multiculturalitat i a ballar-hi uns passos de flamenc. Va, alcalde, muntem una khaima al fossar? Fem una rua do Carlinhos que recorri les vies del cementiri i de pas donem records a Macià, a Prat de la Riba i a Carrasco i Formiguera?Conseller Saura, hi fem venir el Festatut? President, en nom de la concòrdia i de l’Espanya moderna, obrim les portes del recinte a la Legión i a la División Azul? No hauria de passar res (“cap problema”, en paraules de Bargalló). Aquest any, que ens estem acostumant a celebrar derrotes –començant per la del 16-N–, hauríem de dur el cant de joia de la nova Espanya i del nou patriotisme a tots els indrets on pesi massa la fosca consciència històrica. Penso que hem de ser coherents amb aquesta línia, i per això és bona idea fer-hi venir la vicepresidenta dels generosos pressupostos, perquè la foto sigui completa i pugui fer les banyes rere alguns caps. La pregunta és si ERC està d’humor per somriure a la càmera i dir “Lluííís”. Em temo que avui no és el dia.

Ja fa mesos que alguns notem un pessigolleig a les cames. No noten res, vostès? Sí, és a tot arreu. Al carrer, a tot Catalunya, des del castell de Miravet fins al Camp de la Bóta abandonat i multiètnic. Aquest formigueig que es comença a percebre és l’anestèsia, que és absolutament imprescindible en aquestes controvertides operacions. Mar adentro, el dret a una mort digna. Cal agrair que hagin pensat en un procés indolor, per tal que ens acomiadem amb una intensa sensació de benestar (com es pot observar en el son profund i càndid dels republicans). És veritablement molt cansat això de llevar-se cada dia, prendre consciència de les pròpies invalideses i passar hores i hores suant al gimnàs de la rehabilitació nacional. És gran la temptació d’assumir la paràlisi irreversible i deixar-ho estar, sempre que sigui amb una pirotècnia gegantina, un Oscar de Hollywood i sobretot moltes càmeres de televisió. Fins i tot dels cotxes oficials en podrem fer comodíssims cotxes fúnebres.

Estic segur que els presidents enterrats a Montjuïc, en les seves nits de tertúlia a la plaça de l’Esperança, estan d’acord a dir que ja n’hi ha prou. Que hauríem d’espavilar d’una vegada, que ara ens pertoca respondre a tantes desfilades militars, a tants cartells irreverents, a tantes rialles i a tantes profanacions. No sé si algú para l’orella a les tombes, però almenys que ho facin avui, quan una vicepresidenta vindrà de visita a lluir frivolitat i no a demanar perdó. No a restituir cap honorabilitat, sinó a restituir l’ordre establert fa tants segles. I mentrestant, ens limitarem a deixar ben clar que ens neguem a ser enterrats en vida. Malgrat la paràlisi absoluta on ens hem volgut ficar, aquest poble minusvàlid encara es pot posar ben dret en les diades que així ho exigeixen.

Publicat al diari AVUI. 15-10-2004

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada