divendres, 29 d’octubre de 2004

"Això és com TV3"

“Mira, Niubò: això és com TV3”. Sembla que no fa gaire el president Pujol va adreçar aquestes paraules al secretari general de l’Esport, en referència al procés de reconeixement internacional de les seleccions catalanes, i sembla que el senyor Niubò no pot estar-hi més d’acord. He estat rellegint el procés de formació de TV3, detalladament narrat en les memòries polítiques del senyor Lluís Prenafeta, on s’explica que l’opció de crear una pròpia xarxa d’enllaços completament illegal), en comptes de llogar els enllaços de la RTVE, va ser el que va fer possible que a Madrid ja s’ho trobessin tot fet amb les emissions del 10 i l’11 de setembre del 1983. L’obstinació de l’equip del president Pujol i la fermesa davant les múltiples emboscades socialistes (com les interferències en la freqüència del Canal 33), van ser determinants perquè disposem avui dia d’una televisió nacional. És l’anomenada via dels fets consumats, que no va deixar-se de banda durant els anys noranta, com per exemple amb les delegacions catalanes a l’exterior o l’Institut Ramon Llull. Suposo que alguns desemparats lectors ja saben per on vaig.

L’èxit de la selecció catalana d’hoquei s’ha de celebrar, tot agraint els esforços dels governs anteriors i del mateix senyor Niubò, que em consta que hi treballa intensament. Tot plegat a l’espera de la solució final a Fresno i de la votació de dimarts que ve, on veurem si els diputats catalans del PSOE s’oposen a modificar la llei estatal de l’esport, la qual cosa suposaria l’enèsim incompliment dels compromisos del Tinell. I és que enmig de la festa cal que algú digui, i si no ho faig jo, que durant l’últim any qui ha aplicat realment la seva política de fets consumats en aquelles coses que marquen un projecte de país és el PSC-PSOE. Primer va ser el fax de Madrid que va fer destituir el conseller en cap, després el pas d’en Sellarès per la guillotina, el desballestament de les delegacions catalanes a l’exterior, l’escapçada de l’Institut Ramon Llull, la desfilada militar del 12-O, el rebuig a l’autodeterminació, i un veritable degoteig de despropòsits acompanyats precisament d’una política de progressiva desnacionalització de La Teva.

Quan el president de la Generalitat depèn orgànicament, estructuralment, jeràrquicament, del president de l’Estat dins del mateix aparell socialista, aleshores és quan corre perill la política d’univers autòcton on ens havíem mogut fins ara. Així és com s’entén l’obsessió maragalliana d’incloure el PP en totes les negociacions sobre l’Estatut, o la submisa assistència a la conferència de presidents autonòmics. Cafè amarg, aigualit, per a tothom i per la cara. Podríem repetir una vegada i una altra que no tenia per què haver estat així, que com en la creació de TV3 podríem haver fet servir els nostres enllaços i no d’entrada els enllaços forans, però servirà de ben poc. Un cop Catalunya és governada directament pel senyor Zapatero, sí que tenim el dret i el deure d’exigir que ERC faci d’ERC i no de simple repetidor socialista. Pel bé de tots i pel propi bé d’ERC. Desviar l’atenció en el debat sobre la Constitució Europea, o en una suposada "redistribució de la riquesa” que brilla per la seva absència, indica que el marge de maniobra republicà ha quedat completament anul·lat i que la capacitat d’autocrítica (i de visió) és ínfima. I quan es produeixen corredisses pels passadissos del Congrés per tal de fer fàcil la vida al senyor Rubalcaba i a la comunitat autònoma andalusa (lluny d’allò de “amb Espanya no hi ha res a fer”), només es posa de manifest que l’avançament electoral passaria una còsmica factura a la recent gestió republicana. Aquest tipus d’humiliacions també són fets consumats. L’únic remei, que s’anomena moció de censura, no es detecta quan hom viu atrapat enmig de les boires d’Estocolm. I el que tothom veu és que les famoses claus han desaparegut per art de màgia, com sempre desapareixen les claus quan hom porta al damunt una excessiva borratxera.

Publicat al diari AVUI. 29-10-2004

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada