dijous, 30 de setembre de 2004

Popisme




Està de moda escriure, signar i exhibir manifestos com més pretensiosos millor, normalment en defensa d’una determinada puresa literària i fins i tot desacomplexadament dirigits a “molestar”. De vegades els intel·lectuals i els autors d’aquest país han trobat així la manera de distingir-se dels altres i proclamar-se més autèntics, més profunds, més innovadors. No hi tinc res en contra. Tot i així, personalment aquestes actituds m’han seduït poc perquè hi he trobat a faltar alguna cosa, i suposo que és l’immens respecte que jo guardo per la cultura popular. No el folklore, sinó el pop. No està malament que el país giri al voltant de les reflexions hamlètiques, de les lletres transcendents o de les tertúlies de l’Ateneu Barcelonès, però si alguna cosa ens ha fallat durant l’últim segle ha estat una bona relació amb la cultura de masses. De la qual faré elogi tot seguit.


Quan Marlon Brando va pronosticar la destrucció del planeta Krypton, en virtut dels seus càlculs científics, el consell de savis no li va fer cas. Però per sort va tenir temps de salvar el seu fill Kal-El de la catàstrofe. La nau salvadora va recórrer galàxies fins a aterrar prop de Kansas, com si fos la placenta on va engendrar-se l’heroi més famós i més pop de tots els temps. És amb Superman on neix el meu entusiasme (i el de molts) per l’art popular. El còmic dut al cinema, l’heroi de la ciutat de Metròpoli que salva els trens que han de descarrilar, enxampa els malfactors i enarbora els tres colors primaris sota la batuta de John Williams. No és frivolitat hollywoodiana, o sí, tant se val. Darrere d’aquesta història hi ha un sentit, hi ha una estètica estudiada, art, i un missatge ocult sobre els poders que tots posseïm i sobre la identitat que tots amaguem. Fins i tot una protesta contra la condició mortal i un manifest ecologista. Però sobretot hi ha l’admirable i meritòria capacitat d’entretenir i d’il·lusionar el gran públic, de fer-los volar i forjar-los un somriure perdurable. I ara, a la sortida, parla’ls dels dissortats excessos del Noucentisme.



A mi no em fa vergonya dir-los a vostès que sí, que m’agrada el somriure de la granota Kermit, que devoro Calvin & Hobbes, que admiro Jules Verne i enyoro John Lennon, que escolto Françoise Hardy, Camera Obscura, La Casa Azul, que –Déu em perdoni– esmorzo Nesquik, que aplaudeixo l’harmonia Disney, que lògicament idolatro Hepburn –Audrey–, que m’agrada com imagina Labanda i com fa pel·lícules Allen, i que reclamo que torni el desaparegut Colajet. Puc fer tot això i al mateix temps pretendre fer alta literatura i fins i tot fer país, de la mateixa manera que un dia ens vam atrevir amb el rock, de la mateixa manera que Mikimoto encara és un exemple i que un dia la Coca-cola va posar-se filosòfica i esdevingué sensació de viure. I no va passar res.

Jo penso que ens hem equivocat vetant el pop a la cultura catalana, banalitzant-lo, gairebé prohibint-lo. Tanta popularitat ens ha semblat sempre sospitosa de pobresa, i cal dir que de vegades n’hi ha –llegiu Buenafuente, o més ben dit, no el llegiu–. Però no veig pobresa en els esforços de Monzó, d’Espinàs, de Torrent, fins i tot de Carner i de Folch i Torres, etcètera. Per
fer bones obres no té per què ser necessari establir residència permanent a l’Olimp entre els bibelots arnats, la retòrica onanista i la recerca de les essències destil·lades. Aquesta ha estat la
nostra kryptonita, aquest darrer segle: ser tan incapaços de baixar al carrer, de somriure una mica, d’atrevir-nos a fer pop de qualitat. I ara que ja he desvelat la meva identitat secreta, els convido a llevar l’àncora dels somnis i a gaudir de la cultura, no a torturar-s’hi. Els ha escrit en Jordi Cabré, secció d’opinió, per al Daily Planet.

Publicat en el diari AVUI. 30-09-2004

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada