divendres, 16 de juliol de 2004

Maleït consens

Ens trobem, a grans trets i a primer cop d’ull, en una societat democràtica. Lògicament això té el seu vessant negatiu, fins i tot de vegades injust, perquè és clar que cal esperar injustícies si els qui manen són els números. Serà injust si qualsevol dia la majoria afirma que vostè ha de ser dut a la forca, per molt que vostè sàpiga i estigui profundament convençut que té el dret a la vida i que tots els altres han embogit. Ells són més i els emparen el sistema, la sobirania popular i les faves comptades. Ara bé: vivim amb aquesta llei de la majoria i per tant, un cop l’hem escollida com a marc de convivència i com el menys pitjor dels sistemes, juntament amb un grapat de drets fonamentals, el que cal és que el vot de la majoria no tingui matisos ni excepcions. Les normes del joc es troben sempre al dors de la capsa per als casos de dubte, i en aquest joc de la democràcia són taxatives: guanya qui té més fitxes al seu favor, guanya la majoria. Doncs que així sigui, però aleshores sempre i per a tothom.

Dic això amb motiu dels treballs que es duen a terme per a la confecció del nou Estatut d’Autonomia de Catalunya, que és aquella cosa de l’autocar, en efecte. Últimament se senten veus que apel·len a “aquell consens del 78”, que no és cap marca de vi sinó la unanimitat total que va acompanyar l’aprovació de l’Estatut de Vassallatge que ens regeix. En aquella ocasió, la recerca malaltissa de la unanimitat va pagar-se amb una llarga llista de renúncies. Per raons de moment històric, de manca de tradició democràtica, de manca d’interlocutors amb visió nacional, d’amenaces diverses i de por que se’ns trenqués l’invent, es van assumir uns sacrificis que encara avui segueixen vigents i que ens col·loquen a la perifèria del veritable poder polític monclovita. Amb maniobres i eufemismes es van introduir alguns triomfs com l’al·lusió a la “nacionalitat” o a la “llengua pròpia”, termes que si avui escandalitzessin algú seria més aviat per l’ambigüitat o l’obvietat, però que en aquell moment de fantasmes sinistres només es podien xiuxiuejar per allò de l’encara prendrem mal.

S’entendrà que la meva generació no pugui ni vulgui assumir aquelles pors: si ara hi ha renúncies, seran les que els nostres representants vulguin imposar-nos. Tenim adquirits els hàbits democràtics, les normes del tauler. Ja sabem els llums verds necessaris per aprovar una llei, un reglament o un Estatut. Per proclamar la independència encara no ho sabem perquè mai no toca, però per reformar l’Estatut ni consens ni unanimitat, sinó majoria de dos terços segons l’article 56. Tampoc s’hi val a fer servir aquell vell recurs de l’amfitrió: “És que a casa sempre hem jugat així”. No, les normes de la capsa són claríssimes i també majoritàries, i per tant tindrà Estatut –i avançarà vint caselles– aquell jugador que aconsegueixi majoria de dos terços. Punt.

Més necessari esdevé aquest rigor democràtic quan pensem que, per aprovar la LOAPA, ningú no ens va demanar unanimitat. Ni per aprovar la llei de qualitat de l’ensenyament, ni la llei de partits, ni la llei estatal de l’esport, ni tantes altres. És curiós com canta la sirena de la unanimitat per a l’Estatut, que en veritat només vol dir dret de veto per al PP, i en canvi no es consensuen moltes altres lleis que sovint també tenen caràcter estructural. Quan han tingut dret de veto CiU, PNB o ERC, en afers tradicionalment anomenats de Estado? Qui ens vol fer creure que un Estatut aprovat d’acord amb la norma és un Estatut menys legítim? Qui està jugant al joc de les renúncies, en plena maduresa democràtica, a aquestes alçades de la partida? Que ningú a Catalunya no ens vingui amb pors i fantasmes: si ara podem avançar de debò, si ara podem fer una accelerada d’acord amb les regles i ja no ens poden fer barrera, més val que per fi traiem les fitxes de la casella de sortida. Qui vulgui quedar-se quiet, que s’hi quedi: però per favor, no ens deixem paralitzar durant trenta anys més.

Publicat al diari AVUI. 16-07-2004

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada