divendres, 18 de juny de 2004

Per Tutatis!

No sé si el nom fa la cosa. Fins avui hem estat Marca Hispànica, comtat de Barcelona, Corona d’Aragó, província, Mancomunitat de municipis, Estat dins la República Federal Espanyola, Región Militar Cuarta i finalment comunitat autònoma. Hem donat al món figures universals en tots els àmbits i hem tingut líders que han semblat tots haver caigut de petits a lamarmita de la poció màgica, president Pujol inclòs. I en l’imaginari col·lectiu ressona una música més o menys escampada que ens acompanya des de finals del franquisme, allò del “som una nació”, que va omplir el Camp Nou, que va retornar-nos la il·lusió i que encara es discuteix poc o gens entre nosaltres.


I en canvi els advocats sí que podrien (podríem) discutir-ne molt. Ni en el text de la futura Constitució europea, ni en el text tronat de la Constitució espanyola, ni tan sols al candorós Estatut d’Autonomia de Catalunya, no hi surt reflectit aquest reconeixement i, per tant, la batalla legal la perdríem davant del jutge de torn, de ben segur, llevat que sa senyoria s’avingués a considerar el diccionari com a norma suprema i primeríssima (cosa improbable). Tot això vol dir que hem estat vivint sota una mena de ficció legal, una mena de poció màgica de Panoràmix, que ens ha fet viure com a mínim per damunt del que legalment ens pertocava. Fins i tot el mapa del temps de TV3 ens ha repetit cada migdia i cada vespre, amb tossuderia, una determinada entitat nacional (els PPCC) suposadament sòlida. És mèrit de tots que fins ara s’hagi mantingut encesa aquesta alegal flama.

Doncs bé: la poció màgica s’acaba. No és cap delicte deixar morir les antigues aspiracions bàrbares i conformar-se a ser una peculiar província de l’imperi, per molt que pugui ser una immensa llàstima, especialment per a aquells que associem identitat amb progrés i que del nostre DNI només en salvem la D i la fotografia (amb prou feines). El nostre actual líder considera que és possible la Roma plural i, per tant, ens ha promès avenços importants en autogovern i en carreteres si obrim la muralla, abandonem l’addicció a les fórmules del druida i permetem que els centurions passegin tranquil·lament pels nostres carrers i cases. Fins i tot ja ha transformat la plaça major del poble en un Fòrum, per anar-nos-hi acostumant. N’hi ha molts (fins i tot els republicans) que comencen a donar-li la raó: barallar-se amb un cèsar de bon tarannà és més cansat que rendir-se a les seves promeses.

Un consell per als resistents: llegiu Astèrix a Bretanya. Comproveu que, quan sembla que no hi ha poció màgica a l’abast, l’heroi prepara un beuratge fictici a base d’herbes i aigua bullent. Amb això en tenen prou per tornar a agafar confiança i vèncer de nou els romans, sempre que la suggestió sigui eficaç i sempre que Astèrix sigui prou creïble. I, sobretot, sempre que ningú es deixi enlluernar per la cessió d’un castell, l’amabilitat dels soldats i la comoditat de ser una província mimada. Encara queda molta història per escriure, molta força per reunir i molts menhirs per llançar.


Publicat al diari AVUI. 18-06-2004

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada