dimarts, 1 de juny de 2004

A favor de l'alegria

Una cosa que tots sabem: el teu pitjor enemic pot perdonar-te la vida, pot tolerar els teus progressos, fins i tot podrà aplaudir-te si algun dia tens èxit, però el que no et perdonarà mai és aquell maleït somriure enganxat a la cara. Sovint no cal capficar-se en la manera de demostrar-li el seu error, ni en el moment més adequat per inflar el pit. No, la persona que et vol mal se sentirà veritablement impotent quan vegi que els seus esforços no aconsegueixen posar recta la corba d’acer que dus sota el nas. Deduirà que, si somrius a la vida, vol dir que malgrat tot la vida et somriu. I, sigui dit de passada, si algun dia aconsegueixes un somriure permanent, aleshores sense adonar-te’n apareixeran més candidats a esborrar-te’l. Aquest fenomen l’hem d’associar a la condició humana? Potser sí. Encara que de vegades sembli que només els catalans som així.

Ja em perdonaran si fins ara els estic parlant d’obvietats, però és que penso que de vegades oblidem el mèrit que té això que sembla tan fàcil, tan frívol, tan infantil, del cultiu de l’optimisme. Existeixen persones que es dediquen professionalment a transmetre alegria i de vegades oblidem l’esforç intel·lectual que hi ha al darrere, la intencionalitat profunda d’aixecar els cors. Qui escriu és un amant del popisme i per tant un jove agraït per aquesta concepció desenfadada del món que va saber crear la generació que em precedeix. Que les cançons dels Beatles semblin senzilles no vol dir que ho siguin. Amb tots els respectes: millor la innocència multicolor dels Beatles que l’agressivitat amb què els Stones ens ho van pintar tot de negre. Millor els musicals de Hollywood que les vides torturades de Berlanga, millor la sardana que el xotis, millor el somriure d’Audrey Hepburn que les llàgrimes de Bette Davis. Millor les fogueres de juny que els panellets de novembre, millor Disney que Shin Chan, millor Clinton que Bush, millor Carod que Bargalló, millor Urdangarin que Marichalar. Prefereixo aspirar a la Copa d’Europa més que aspirar a no baixar a segona, prefereixo una Generalitat ambiciosa a una triconxorxa de rancúnia destructora. Estem amb Lennon i no amb Yoko Ono, estem amb Abba (something good in everything I see) i no amb Marilyn Manson (burn the witches, burn the witches). Millor sumar que no pas restar. Millor apuntar amunt que posar excuses inútils.

Tot això queda escrit amb el profund reconeixement cap a totes les tendències i estils. Però posats a escollir, posats a anar a una illa deserta, abans escolliré els qui em conviden a somriure que no pas l’eterna temptació del cantó fosc de la Força, per dir-ho en termes galàctics. El meu consell és que no es deixin arrossegar pel camí que fa baixada. Procurin sempre detectar, assaborir, consumir, comprar, votar i transmetre alegria. Els resultats acostumen a no decebre mai.

Publicat al diari AVUI. 4-06-2004

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada